Dilluns d'aquesta setmana, el mateix dia que a la pàgina 28 d'El Punt Avui els docents i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona denunciaven el retrocés de l'ús del català a les aules de secundària, a El matí de Catalunya Ràdio, la Mònica Terribas reia les gràcies de Marc Márquez en la roda de premsa de Tito Rabat a Malàisia.

En una seqüència auditiva presentada com a simpàtica, el campió del món de Moto GP demanava al de Moto 2: “Ara que ets campió del món, estàs en un altre nivell o encara podem seguir entrenant-nos junts? Perquè potser estàs en un altre nivell i ja no vols parlar amb mi”, deia el pilot de Cervera al seu amic d'Alella, referint-se al circuit de terra que comparteixen a Rufea, a la vora del Segre, a tocar de Lleida.

La gràcia, però, de la broma, no radica pas en la pregunta, sinó en el seu efecte; perquè riure-la en un programa radiofònic de màxima audiència en consagra la diglòssia. És com si, posem pel cas, el bruixot de la tribu donés als feligresos el menjar contaminat que el metge malda per foragitar dels hàbits alimentaris de l'epidèmia.

Qualsevol que volti pel món més enllà de la clova dels hotels o dels vehicles sap com n'és de difícil canviar de llengua quan una relació s'embasta amb un altre idioma. Els viatgers ho fan, perquè són poliglotes i els lligams inicials són febles i la llengua d'ús no ha estat materna; perquè, si no, l'artificiositat eleva la relació a la categoria d'anècdota.

És que Marc Márquez i Tito Rabat no són amics? Es diu que sí, que s'aprecien força. Cal entendre, doncs, que l'intercanvi en anglès de floretes personals dels dos campions del món en aquella roda de premsa va respondre a una estratègia artificiosa, aquella que considera que la pròpia llengua no serveix per sortir de l'hort.

I si no és per riure, escampar el prestigi de la diglòssia no fa cap gràcia.