La portada de L'Équipe francès estava dedicada dijous a les figures de Leo Messi i Cristiano Ronaldo. Amb el titular Duel sublim aquest diari de referència mundial plantejava la seva rivalitat com un privilegi per als qui ara mateix poden gaudir del seu futbol. Són els dos màxims golejadors de la història en la lliga de campions, es reparteixen les pilotes d'or des de l'any 2008 i són coetanis en el temps. Des de la premsa de l'Estat, la cohabitació de Messi i Cristiano Ronaldo només s'entén en termes de comparació, de qui és millor que l'altre, de competència ferotge fabricada des del fanatisme més visceral. Buscar la confrontació permanent porta aquest duel cap a un terreny poc edificant. Mentre des de fora s'ho miren com un privilegi, aquí es projecta com una pugna guanyador-perdedor en què només un pot excel·lir. Però són ells dos els qui s'encarreguen sovint de frustrar aquesta batalla destructiva. Perquè més enllà de les diferències evidents de caràcter i estil, tots dos comparteixen molt més del que la gent es pensa. Són talentosos, pencaires, perfeccionistes. Estan obsessionats a guanyar. Fan millors els seus equips. Són líders escollits i són uns genis en el control de la pressió. La toleren i la fan servir de motivació. Molt fàcil de dir i molt difícil de fer. A diferència de Di Stefano, Pelé, Cruyff o Maradona, el seu regnat és compartit. I això els fa progressar, reinventar-se, transcendir. Els seus reptes constants es retroalimenten i tot plegat ho converteix en un duel sublim. Allò sublim és d'una bellesa extrema, capaç de transportar l'espectador a un èxtasi més enllà de la seva racionalitat, o fins i tot de provocar dolor per ser impossible d'assimilar. El culer i el madridista segurament viuen en aquesta darrera part de la definició quan veuen les exhibicions de Messi i Cristiano: dolor impossible d'assimilar. Així també ho viu la premsa d'aquí. Els de fora, L'Équipe, poden quedar-se amb la bellesa extrema.