Els atletes europeus de mig fons, fons i cros són conscients que ho tenen molt complicat per guanyar una medalla en un mundial o uns Jocs Olímpics. El poder africà s'ho emporta tot. Per això molts s'aferren als europeus per tenir el seu moment de glòria. Però en els últims anys ha esdevingut un fet normal veure competir atletes d'origen africà amb la bandera de països europeus i els podis de campionats continentals també han virat cap a atletes kenyans, etíops o marroquins de naixement i europeus d'adopció. El campionat d'Europa de cros de diumenge passat n'és un exemple. El podi sènior masculí el van ocupar dos kenyans i un etíop. O dos turcs i un espanyol. De fet, set dels setze primers classificats són d'origen africà. Polat Kemboi Arikan i Ali Kaya van donar un doblet històric a Turquia, un país que mai havia guanyat un títol col·lectiu en categoria absoluta. Són casos de nacionalitzacions a la carta. Canvien de nom i de país per diners. Els mànagers funcionen com a intermediaris i són ells mateixos els que van oferint atletes als països receptors d'aquestes nacionalitzacions. L'últim país que s'ha incorporat a aquesta moda és Rússia, que ha anunciat que d'aquí a pocs dies ja tindrà nacionalitzats quatre atletes de fons kenyans. Una altra via ben diferent és l'estada prolongada d'un atleta en un país fruit d'emigracions sovint a la recerca d'una vida millor. És la història de Mohamed Marhum, cinquè diumenge. Amb 8 anys va creuar la frontera de Marroc clandestinament amb el seu germà. Va ser interceptat per la Guàrdia Civil i durant un temps va viure al centre de menors La Esperenza. O l'italià Crippa Yemaneberhan, or en categoria júnior. La guerra civil d'Etiòpia el va deixar orfe. I d'un orfenat d'Addis Abeba el va adoptar la seva família italiana quan tenia 7 anys, juntament amb 6 germans i 2 cosins. La manera com es fan les nacionalitzacions també compta. No tot s'hi val per explicar la nova realitat del fons europeu.