La fotografia és la congelació de l'instant, és la captació del moment en què l'escena parla per si sola sense necessitat de so ni moviment. La força de la imatge traspassa la pantalla, el paper i et colpeja per la seva irreverent potència o la seva delicada subtilesa. Ahir es van conèixer els premis del World Press Photo 2015. En moltes de les premiades la mirada perduda del protagonista transcendeix. En la parella homosexual russa, en la del malalt d'Ebola o en la de la manifestant turca. Però la guanyadora en l'apartat esportiu no és la foto d'una mirada perduda. Tot el contrari, és la d'una mirada ben focalitzada. La de Messi clavada en el trofeu del campió del món després de perdre la final contra Alemanya. La foto del xinès Bao Tailing és l'efecte mirall del nen davant el premi desitjat, de l'esportista davant el somni perseguit, del geni davant l'imaginari perdut. La imatge és d'una transparència colpidora. El Messi devorador de rècords al camp de futbol, el Messi envoltat de riquesa rutilant, el Messi difícil de gestionar en el dia a dia es despulla per ensenyar-nos la seva essència més primària. El posat davant del trofeu que té a dos pams és captivador. La mirada fixada en el que acaba de perdre i que sap que costa tant de guanyar l'humanitza, el fa vulnerable. La fotografia premiada dóna un valor afegit a la figura del crac argentí. També, per això, és el millor del món. No és res tangible ni quantificable. La imatge de Messi no és d'un gol estratosfèric, ni d'una victòria, ni d'un somriure exultant. És la imatge postderrota. I en això també Messi marca diferències. Si fos entrenador d'esport de base penjaria aquesta foto al vestidor. En un món extremadament competitiu, l'aproximació de Messi a la derrota el fa diferent un cop més. Admira el trofeu, se'l mira amb resignació, abstret de l'entorn, en silenci i en un diàleg íntim. És la mirada fixada d'un perdedor, però és una mirada tendra, seductora i, fins i tot, gratificant.