Realitat paral·lela

Ben bé no sabem si vivim en una rea­li­tat paral·lela situ­ada a Matrix, direc­ta­ment, o si el guió del que veiem ens ultra­passa, incapaços com som d'enten­dre'l. El que viu el Barça des de fa temps és tan enre­ves­sat, tan increïble, que els nos­tres limi­tats recur­sos intel·lec­tu­als no donen l'abast. Ens fem creus del que passa, i devem ser els únics. Sota aquesta anàlisi gens engres­ca­dora, ja ens sem­bla ruti­nari con­tem­plar la ració diària de l'ina­ca­ba­ble espec­ta­cle sense enten­dre el sen­tit d'aquest con­tinu des­propòsit en què s'ha con­ver­tit la gestió del club des que manen els que manen. En sec, en inver­sem­blants tombs de guió, igual et tro­bes un pre­si­dent del Barça davant l'Audi­en­cia Naci­o­nal espol­sant-se les puces de sobre, dient que ell no va nego­ciar un fit­xatge com a vice­pre­si­dent espor­tiu que era, i asse­nya­lant amb el dit de les res­pon­sa­bi­li­tats el seu íntim amic i també ante­ces­sor en el càrrec. No havíem que­dat que l'ope­ració dels set con­trac­tes amb Ney­mar, per cert, s'havia rea­lit­zat d'acord amb la llei? Cal fugir d'estudi arri­ant aquesta coça al teu exíntim amic? Amb amics així, ja ho diu el tòpic, ningú no en pre­cisa, d'ene­mics. D'entrada, per molta con­xorxa, per molta mà negra i per molta mania que hi hagi, d'entrada tu no aca­baràs decla­rant com a impu­tat davant del jutge Ruz si fas les coses bé, però es veu que això, sen­tit comú reduït a l'expressió més directa, no té cap importància. Les cul­pes, al Madrid, que tot ho tapa. Recurs etern. I tam­poc, per les reac­ci­ons que com­pro­vem a l'entorn, a ningú no li importa gens pas­sar aquest tràngol dels tri­bu­nals ni viure i veure aquesta ver­go­nyosa situ­ació. Tant se val, enda­vant les atxes, bou o bèstia grossa. El cas és resis­tir al càrrec i vèncer al final per esgo­ta­ment de la per­plexa con­currència. Total, els de la boca oberta devem ser qua­tre gats arre­ple­gats. A la majo­ria, el que faci Messi i s'ha aca­bat.

En aquest món oníric, inin­tel·ligi­ble, no pots fit­xar per una sanció de la FIFA –també part del com­plot tot i no resi­dir a Madrid, pel que es veu– i te les empes­ques per mun­tar una comissió espor­tiva que mereix el qua­li­fi­ca­tiu de deli­rant. És a dir, no tindrà com­petències, no podrà fer res i d'aquí a qua­tre dies hi ha crida a les urnes, però els fas con­tracte d'un any i mig i els teus acòlits de la premsa còmplice comen­cen a par­lar de Pogba i de Mata, dels hipotètics reforços, com si no passés res al marge de l'habi­tual rutina. Viure-ho per veure-ho, que­dem tan admi­rats com asto­rats. Ja en cam­pa­nya elec­to­ral, Bar­to­meu gira el club com un mitjó amb l'única intenció de fer-nos creure que no ha tin­gut cap res­pon­sa­bi­li­tat en el des­as­tre direc­tiu dels dar­rers qua­tre anys i penca de valent per negar les males notícies escom­brant-les sota la catifa. Pre­fe­reix pre­sen­tar-nos un món de color de rosa, idíl·lic, impos­si­ble, amb l'única intenció de ser votat i per­pe­tuar aquest desori. Serà el can­di­dat impu­tat, una nova fórmula de bus­car suport i com­pli­ci­tat entre la massa social. L'evidència mos­tra que a gai­rebé ningú li importa viure a Matrix ni que el Barça vis­qui situ­a­ci­ons tan impen­sa­bles com dolo­ro­ses per al seu pres­tigi i tra­jectòria. Només hi ha una cer­tesa: men­tre entri la pilota, rai. Prou que ho saben i que se n'apro­fi­ten des de la llotja.