La confecció d'un roster dens en peces de talent no suposa cap maldecap si es tenen les butxaques plenes. La dificultat radica en el fet que totes actuïn en harmonia, deixant aparcat el jo per pensar en el nosaltres, acceptant el seu paper cadascú en l'entramat col·lectiu, sigui de primer ordre o menor. Que ho expliquin als Lakers dels quatre magnífics, amb Kobe, Shaquille, Payton i Karl Malone, incapaços de guanyar l'anell el curs 2003/04, o a la majoria de projectes faraònics dels gegants turcs que no només no s'han apoderat de la jerarquia a Europa a l'última dècada, sinó que ni tan sols han participat en una final four en aquest temps.

A Moscou, la il·lusió d'alçar l'Eurolliga s'ha tenyit d'obsessió des que el tir immortal de Printezis va robar-li un títol, el del 2012, que semblava predestinat al CSKA des del primer dia d'aquella temporada. Al·lèrgic a l'immobilisme i a esperar què es cou en el mercat, Andrei Vatutin va moure fitxa quan molts encara competien, el passat juny. Va apostar per Dimitrios Itoudis, etern assistent d'Obradovic al Panathinaikòs i en l'exercici passat al Banvit, i li va subministrar matèria primera de gamma alta. Sobretot, retenint Teodosic i Weems i incorporant De Colo, de retorn de la seva etapa en l'NBA. Ni l'absència d'una peça determinant com Khriapa –ni un minut en tot el curs per lesió– ha alentit l'encaix de peces i, ben aviat, el campió rus va carburar com un rellotge, implacable físicament, devastador de talent i en atributs corals (20,8 assistències de mitjana, segon rere el Madrid, amb 21,9). Itoudis ha sabut trobar la manera de fer cohabitar Teodosic, Aaron Jackson i De Colo –fins i tot, van arribar a jugar junts quan Weems estava lesionat– i també ha extret tot el talent que se li intuïa a Vorontsevitx, fiable i regular com mai.

Si bé han caigut les primeres derrotes a Europa –16-2 en el torneig, després de caure a la pista de l'Olympiacòs i la setmana passada a casa contra el Fenerbahçe–, l'equip tenia uns automatismes, rotació i uns rols tan definits que fins i tot la tornada de Khriapa (encara sine die) podria suposar un problema, encara que pugui semblar, a simple vista, una aberració. Però, més enllà del que passi amb aquest cas, Vatutin ha introduït ara una nova variable a Itoudis. Tremendament seductora pel que suposa, però també enverinada si no se'n sap fer un bon ús. La tornada de Kirilenko ha catapultat el favoritisme del CSKA en el present curs fins a cotes elevadíssimes, però a l'hora de la veritat s'ha de verificar si AK47 és un element que ajudarà els russos a regnar un altre cop a l'Eurolliga o, per contra, es tracta d'una peça que distorsioni l'hàbitat creat en el grup en els primers mesos de curs.

A simple vista, la seva arribada dóna un ventall amplíssim de variants al tècnic grec. La seva versatilitat li permet actuar en les posicions tant de tres com de quatre, si bé Itoudis l'ha utilitzat d'aler pivot en els dos partits que ha disputat fins ara (contra el Fenerbahçe i el VEF Riga en la lliga VTB) per la confiança en Weems com a aler. En tot cas, ell pot assumir qualsevol marca defensiva, generant desequilibris positius, i és una peça valuosíssima per físic i lectura de joc en les situacions de canvis d'emparellaments en bloqueigs. Això, sense comptar les bones mans per passar la pilota i facilitat pel rebot. I el fet que no necessiti anotar per sentir-se a gust a la pista és un factor important en una línia exterior com la russa, amb tants punts a les mans. És evident que l'impacte de Kirilenko no serà immediat, sobretot en l'Eurolliga, perquè necessita temps per tal de posar-se en forma –tan sols set partits amb els Nets aquest curs (5,1 minuts de mitjana)–, però tant o més important serà la seva actitud. Si ell, amb 34 anys, arriba de puntetes, amb vocació d'adaptar-se al grup i no al revés, el CSKA sí que pot ser un equip majúscul i temible. Amb o sense Khriapa.