Una vegada decidits els finalistes de la copa ha arrencat l'habitual serial per decidir-ne la seu. Dies de rumors i d'intrigues pels despatxos de la Federació Espanyola de Futbol que reflecteixen bé la controvertida manera d'actuar d'aquest organisme. Dissortadament, la desfasada gestió de la federació

Ja no sorprèn ningú, ni el fet que calgui esperar fins al 25 de març –com a mínim– per saber on caldrà que les aficions del Barça i l'Athletic es desplacin per presenciar la final en directe. Decisions a corre-cuita que contrasten amb una manera de fer més adaptada als nostres temps i que consisteix a fixar la seu quan comença el curs, tal com fa la federació anglesa amb la final de la FA Cup i la UEFA amb la de la Champions, un fet que evita suspicàcies i paperots com el que està fent el Real Madrid, que ha quedat retratat amb la seva reticència a deixar el Santiago Bernabéu perquè catalans i bascos es juguin el títol el 30 de maig. Això situa l'estadi de Mestalla com a presumible escenari de la final; un comodí cada vegada més gastat i que evidencia les carències generalitzades que arrossega la Lliga de Futbol Professional pel que fa als estadis on es realitza l'espectacle. Recintes majoritàriament atrotinats, incòmodes i limitats a l'hora d'acollir partits importants, que contrasten amb les grans xifres i adjectius que utilitza l'anomenada “lliga de les estrelles”. Hi ha una dada prou significativa: dels vint estadis de primera, només tres han estat inaugurats en els últims quinze anys, o sigui des de l'any 2000. Són el Power8 (2009), San Mamés (2013) i l'estadi Juegos del Mediterráneo d'Almeria (2004), aquest últim de titularitat municipal i amb un aforament de només 15.200 espectadors. A la resta els toca conformar-se amb retocs puntuals.

En aquest context, el Camp Nou i el Bernabéu, amb una capacitat per a 99.354 i 85.454 espectadors, respectivament, apareixen com dos gegants aïllats; reflex fidel de la dimensió que tenen el Barça i el Madrid en la lliga de primera divisió. Es tracta, però, de dos estadis amb més de mig segle d'història, compensada amb un reguitzell de reformes i millores funcionals que els permeten disposar de la consideració d'estadi cinc estrelles per part de la UEFA. Tot i això, ha arribat un moment que els rentats de cara ja no són suficients i tant el Barça com el Madrid tenen prevista una profunda remodelació dels seus estadis per adaptar-los a de les necessitats del segle XXI. El potencial econòmic de les dues entitats els ho permet, però no és el cas d'altres clubs històrics de la lliga com el València i l'Atlético, que disposen dels recintes amb més capacitat –uns 55.000 espectadors– rere els dos grans. Res espectacular, però suficient per acollir finals com la de la copa.

L'estadi de Mestalla i el Vicente Calderón, per contra, deixen molt que desitjar i les capes de pintura ja no aconsegueixen emmascarar l'efecte causat pel pas del temps. Conscients de la situació, tant el València com l'Atlético han buscat un nou recinte que els permeti créixer tant en l'aspecte quantitatiu com qualitatiu, però els projectes per disposar d'una nova casa topen amb la delicada situació de les seves tresoreries. El millor exemple d'això es pot observar amb el nou Mestalla, un estadi per a 61.500 espectadors que des del 2009 és manté com un esquelet de formigó a l'entrada de València. Una imatge sinistre dels excessos viscuts durant els anys de la bombolla immobiliària. Pel que fa a l'Atlético té previst marxar a La Peineta, símbol del fallit projecte olímpic de Madrid, a partir de la temporada 2016/17. Un recinte més ampli, amb un aforament que vorejarà els 70.000 espectadors, però que obligarà els aficionats colchoneros a deixar la seva cèntrica ubicació a la vora del Manzanares. Un trasllat similar al que es va plantejar al Sevilla i el Betis quan es va inaugurar l'estadi de La Cartuja a Sevilla, però que en aquest cas va quedar en paper mullat.