Diuen els que hi tenen tracte assidu que no l'havien vist mai tan enfonsat. Ni després de derrotes sonades amb el Madrid havia estat tan absent, desencaixat, amb la mirada absolutament perduda, buscant respostes a qualsevol racó per calmar la seva frustració. En el seu cap –i en el de ningú–, no hi entrava la possibilitat que el 10 de setembre passat Espanya fos eliminada del seu mundial, a quarts i contra França en un partit esperpèntic (65-52). Però, a més d'això, era incapaç de pair que Orenga no li concedís ni un segon per mirar de canviar la dinàmica. Que renunciés a ell i al seu caràcter per fer revifar l'equip i també un públic fins a un punt fred d'incredulitat pel que veia.

No li agrada recordar aquell passatge, però ni que sigui de forma indirecta, rere cada actuació de Felipe Reyes aquesta temporada, s'hi amaga un deix de reivindicació personal. Diu una frase cèlebre que “darrere de cada decepció, s'hi amaga una lliçó; s'hi amaga un petit tresor que molts no descobreixen”. I el pivot de Còrdova, que ahir va fer 35 anys, va saber-ho fer. Lluny de lamentacions i queixes verbals, està posant de manifest que no està fet per actuar com un element residual en la rotació. Per sacsejar la tovallola i esperonar els companys, vaja. El capità blanc està firmant la millor temporada des que va ser MVP de la Lliga Endesa (2008/09). De fet, els seus registres –11,9 punts i 5,7 rebots en 19,5 minuts a la competició domèstica, i 11,8 i 6,2 en 18,1 a l'Eurolliga– el converteixen també en el millor, estadísticament parlant, del Madrid aquesta temporada per davant de Rudy, Llull o Chacho Rodríguez. A priori, no era un fet ideat per Pablo Laso abans d'arrencar la competició, però la conjuntura hi ha portat. Bàsicament, perquè la resta de pivots blancs no estan donant els mínims. Ayón i Nocioni han ofert pinzellades, Slaughter ajuda a reforçar la cohesió defensiva i prou, i Bourousis i Mejri estan desapareguts. Amb aquest panorama, que Felipe hagi emergit a aquest nivell ha estat com aigua del Carme per als seus, per poder competir i guanyar els títols en joc, sobretot la copa el mes passat a Las Palmas. Una altra cosa és si això beneficia el Madrid en el mitjà termini, ja que, per aspirar als grans premis –la Lliga Endesa i l'Eurolliga, l'obsessió magnificada pel fet que en aquest curs la final a quatre és a Madrid–, fan falta més arguments interiors.

Competidor obsessiu, aquest desig de vèncer l'ha convertit en un dels rivals més odiats i escridassats arreu, sobretot a l'Estat espanyol, i alhora ha practicat una cultura del treball incomparable en la plantilla blanca. Per molta ascendència que s'hagi guanyat, al Valle de los Caños, centre d'entrenament blanc, ningú marxa més tard que ell. Ja sigui de la sala de pesos, de la pista per polir algun aspecte del seu joc o simplement, per posar-se a les mans del fisioterapeuta. És per això que, per molt etiquetat que estigui amb què el seu joc conté únicament capacitat de rebot, especialment ofensiu, i dosis a cabassos d'energia i brega sota els cèrcols, la realitat és molt diferent. Des de l'etapa de Messina –el tècnic italià va relegar-lo al final de la banqueta i li va ensenyar fins i tot la porta de sortida–, Felipe ha treballat per ampliar el seu ventall de recursos. D'aquí ve una millora substancial en el tir lliure –en els darrers quatre cursos, sempre superior al 77% quan una dècada enrere amb prou feines arribava al 60%– i també en el tir de la mitjana i la llarga distància. Actualment no es fa estrany que s'obri i busqui algun tir de més enllà dels 6,75 m.

En el seu onzè curs en el Madrid, l'interior viu un moment dolç. Acaba contracte a l'estiu –això vol dir que el Madrid s'haurà de rascar la butxaca per renovar-lo– i acaba de tenir la seva primera filla, raó de més per plantejar-se un descans als estius. Si el nou seleccionador espanyol el vol, s'ho haurà de treballar perquè ara és Felipe qui pot tenir dubtes d'anar-hi.