Senzillesa

El fut­bol, per molt que el vul­guem sofis­ti­car, serà sem­pre un joc de nens, ben sen­zill en les seves for­mu­la­ci­ons. Si jugues bé amplies les pos­si­bi­li­tats de gua­nyar. Si mos­tres la teva per­so­na­li­tat defi­nida, abas­se­ga­dora, admi­rada, millor. Ja ho sabeu: tinc la bola, passo la bola. I altres axi­o­mes que sem­blen de pa sucat amb oli, però que gas­ten fondària de pen­sa­ment fut­bolístic. La tinc jo, no la veuen. La moc i ells es des­gas­ten. Defenso amb la pilota. Més val moure'ns allà, a 70 metres de la por­te­ria pròpia, per evi­tar ensurts. Quan la perdi, pen­caré con­cen­trat per recu­pe­rar-la ràpid. I, al final, quan tens talent, es nota. Pensàvem que ara, quan ja enfi­lem la recta final, aquest Barça del 2015 ens havia resig­nat al clàssic alea jacta est sense marge de mani­o­bra, que ja no des­ta­ca­ria en el seu model de joc. No con­fon­guem: res de nostàlgia. Reflex de l'entre­na­dor, en tot cas, que optava per decan­tar l'onze cap a l'atac, igno­rant el mig del camp, el toc, el con­trol, la pos­sessió, amant de la ver­ti­ca­li­tat i certa anar­quia en el posi­ci­o­na­ment. Sem­blava un Barça dis­fres­sat de boxa­dor con­vençut de la seva furi­bunda pegada i de la seva capa­ci­tat per encai­xar les plan­to­fa­des ali­e­nes. Amant de l'estratègia –ja tocava–, apun­tat a la cul­tura de l'esforç, de nota­ble fons físic. Com que fut­bol és fut­bol, els altres també juguen, ambi­ci­o­nen, pre­sen­ten bata­lla, màxim quan alguna gràcia i vir­tut han de lluir per sumar 14 mesos sense per­dre a casa. Luis Enri­que havia trans­for­mat els senyals d'iden­ti­tat i en sec, ha sem­blat breu­ment com si recu­pe­res­sis un vell amic, admi­rat i car­tesià després d'un temps impre­vi­si­ble i caòtic.

I com que tot és tan sen­zill en fut­bol, no n'hi ha prou amb 35 minuts, això en dura 90. Com que la gent s'expressa per ins­tint pri­mari, per intuïció, hi haurà qui estripi el car­net per haver-se dei­xat remun­tar un 0-2, hi haurà gent que s'agafi a la pri­mera mitja hora com un clau roent, desig de creure que si man­tens la per­so­na­li­tat serà més fàcil que Suárez les fiqui a dins la pròxima vegada. Es tracta de retro­bar aque­lla segu­re­tat d'impo­sar la supe­rior cate­go­ria per mil paranys que et plan­tin els de davant. Al Pizjuán ja no vam veure els duels carac­terístics dels dar­rers mesos, que en sec es con­ver­tei­xen en cavalls sal­vat­ges ben difícils de mun­tar, en una mena de ruleta russa que te'ls posa per cor­bata cada cop que prems el gallet. Igual supera­ves el tràngol que podies per­dre la vida, però la il·lusió va durar mitja hora. Mai és tard per variar el rumb, sigui ben­vin­gut el retorn a l'ortodòxia. Millor així que el Dra­gon Khan de ver­ti­gi­no­ses gira­vol­tes. Fran­ca­ment, ja no esperàvem tor­nar a jugar a fut­bol de manera sen­zi­lla i cohe­rent. Fins anit, no ens dei­xa­ven altre remei que adop­tar el resul­ta­disme a con­tra­cor. Toca aguan­tar les cam­pa­nyes de pro­pa­ganda, que si són només dos punts, que si Ney­mar es va empi­par amb la subs­ti­tució. També, el més sim­ple, el més fàcil: si tens Messi com a valor afe­git, apro­fita'l a fons, fes-lo pro­ta­go­nista abso­lut, dóna-li pilo­tes, que aquest no per­dona. Sen­zill vati­ci­nar que hom veurà el got mig ple o mig buit, segons ho desitgi. Pre­fe­rim que­dar-nos amb la pri­mera mitja hora, quan el Barça va recor­dar el Barça acos­tu­mat. Cas de reconèixer-te davant del mirall, no tindràs atu­ra­dor. Però si dub­tes, t'afe­blei­xes. Tu tries.