Guerra freda

Alguns com­pre­nem el Barça com un ice­berg en el qual obser­ves l'equip, el joc i els resul­tats a l'horitzó, surant per sobre l'aigua. I ens acos­tu­mem a que­dar en aquest pri­mer cop d'ull. Escapa a la vista, i a la majo­ria de bar­ce­lo­nis­tes, la gran quan­ti­tat de gel, la immensa superfície situ­ada sota la superfície. Fa anys i panys, diríem que des del 78, que vivim en un suc­ce­dani de guerra freda entre trin­xe­res bar­ce­lo­nis­tes, bata­lla bruta pel poder dis­pu­tada entre dos bàndols que podríem defi­nir de manera genèrica. Els uns, els benes­tants, aquells amb sen­tit patri­mo­nial del club i del país, posseïdors de la veri­tat abso­luta, que han fet i des­fet a volun­tat (i amb poc encert gene­ral) durant les últi­mes dècades. Al davant, diríem que enfor­tits pel decurs de la història, se situ­a­rien –per­do­neu les gene­ra­lit­za­ci­ons, sem­pre impre­ci­ses– els guar­di­ans de les essències, els feliços de com­pro­var com el Barça va tan­car final­ment model i per­so­na­li­tat de manera tri­om­fal després de tants i tants anys d'ensurts, der­ro­tis­mes i limi­ta­ci­ons de tota mena. Pep Guar­di­ola, com altres patums ben sig­ni­fi­ca­ti­ves, milita des de sem­pre en la segona armada, i des del pri­mer dia ha estat la diana d'aquells que no per­do­nen qui no acota el cap, té idees pròpies i va a la seva. Si, a sobre, és ins­truït, revo­lu­ci­o­nari de la pilota i sobi­ra­nista, ja no cal expli­car la tírria gens dis­si­mu­lada que li pro­fes­sen. Ara aquesta guerra freda de mai aca­bar viurà una mena de crisi dels míssils, epi­sodi extrem d'atacs i con­tra­a­tacs a la soter­rada bata­lla, volent influir en les diver­ses sen­si­bi­li­tats del bar­ce­lo­nisme per impo­sar-se a l'adver­sari. Vint dies temi­bles amb l'excusa del Barça-Bayern, ja es veuen a venir. I només seran el pròleg del que ens espera: les trans­cen­den­tals elec­ci­ons del juliol, en les quals el club, lite­ral­ment, s'hi juga el futur segons quina opció es triï com a pre­si­dent.

Ja ho sabem i ho patim: a l'afi­ci­o­nat tòpic no li expli­quis històries més enllà del mar­ca­dor, de gua­nyar o per­dre, d'aixe­car copes. Una llàstima, una evidència. Ahir vam viure allò que fa temps era un derbi i des de fa mig segle és només un enfron­ta­ment entre dos equips de la mateixa ciu­tat. Va cos­tar anys que el culer s'adonés que l'autèntic adver­sari i màxim rival era el Madrid per mil raons. L'Espa­nyol encara no ho ha paït i porta fatal, sense teràpia, aquesta històrica traïció del Barça. No és només qüestió de pres­su­post. És política, és anàlisi dels diver­sos ice­bergs que con­for­men el pai­satge del fut­bol. Ahir el bany va arri­bar a pro­por­ci­ons escan­da­lo­ses per la con­fiança dels uns i la falta de recur­sos i auto­es­tima dels locals, que, pot­ser ensu­mant-se el pano­rama, ni van omplir el camp. Ni Mateu Lahoz va acon­se­guir igua­lar-ho una mica. Pur tràmit, girem full. Aga­feu distància davant la imme­di­ata crisi dels míssils i com­pro­va­reu la com­ple­xi­tat democràtica del Barça, enri­qui­dora quan aporta argu­ments al debat, trista quan algú es vol impo­sar al dis­si­dent. Com sosté el mateix Guar­di­ola, tot en el Barça se sin­te­titza en una contínua bata­lla pel poder. Dar­rere de l'anhel pel tri­plet, de la com­pe­tició espor­tiva per títols, hi ha tot un extra­or­di­nari rere­fons que escapa a la majo­ria dels que tan­tes hores i ener­gies dedi­quen a la seva passió blau­grana. Ho com­pro­va­rem en els pro­pers vint dies.