És prou sabut que Alemanya ha produït una llarga llista de pensadors de primer ordre, com per exemple Arthur Schopenhauer (1788-1860), les teories del qual sobre la baixesa de la condició humana són demolidores. En una de les seves reflexions, aquest filòsof del pessimisme distingia entre l'home conformista, que només pensa com passar el temps, de l'home capaç que sap el que vol, que l'aprofita sempre al màxim. Salvant les distàncies, si apliquem el sentit d'aquesta idea als quatre minuts que l'àrbitre italià Rizzoli va afegir al monumental homenatge al futbol que es va viure dimecres al temple del Camp Nou, obtindrem la síntesi del perquè de tot plegat del Barça actual.

Mentre tots –jo el primer– suplicàvem que en aquells maleïts quatre minuts no passés res per poder acabar celebrant un magnífic 2-0, els nostres jugadors, en canvi, els volien esprémer al màxim. Oloraven sang davant d'un rival atordit, desconcertat i vençut. Va ser en el darrer sospir que es va produir la combinació letal: Suárez lluita aquella pilota com si fos l'última de la seva carrera i, tot i rebre una puntada clamorosa, la hi pot cedir a Messi. L'àrbitre interpreta a la perfecció el sentit de la jugada –increïble!– i no la talla. Amb un toc quirúrgic, Sa Majestat catapulta Neymar, qui, amb la classe que se li exigeix, s'encarrega de donar el cop de gràcia al campió alemany. Estem en molt bones mans. Aquest Barça sap perfectament a què juga i el que vol. Em satisfà molt que Luis Enrique manifesti que li encanta la paraula triplet, i em tranquil·litza encara més que l'asturià ens digués, ahir, que “a Munic patirem”, però que “no cometrem l'error de pensar que això està fet”.