La lliga del “final de cicle”
el Barça i
el seu model continuen guanyant
Aquesta lliga demostra que el final de cicle al Barça era una llegenda urbana. La temporada passada va ser un any perdut, atribuïble a la junta directiva per no afrontar la necessària renovació de la plantilla, a la urgència per buscar nou entrenador i a una elecció erràtica del tècnic per part del llavors director esportiu a l'ombra, Sandro Rosell. Però ha arribat la 23a lliga del Barça, per cert un títol guanyat a pols, i resulta que és la segona d'Alba i Bartra, la tercera de Mascherano, la cinquena de Piqué, Pedro, Busquets i Alves, la setena d'Iniesta i Messi i la vuitena de Xavi. El nucli dur de la plantilla va començar a donar fruits amb Rijkaard, va seguir amb Guardiola i Vilanova i continua amb Luis Enrique. El Barça de Guardiola és un equip de llegenda, però el cicle d'aquest Barça que domina el segle XXI va començar abans i continua després, afortunadament per al barcelonisme. Els equips són dels entrenadors, les èpoques dels jugadors i els cicles, llargs o curts, són dels clubs i els seus models esportius. Que el Barça hagi guanyat en els últims deu anys set lligues i tres (o quatre) Champions amb quatre entrenadors i plantilles canviants és una conquesta del club i del seu model esportiu implantat amb tots les ets i uts el 2003 i vigent dotze anys després. El protagonisme de la Masia, els fitxatges que donen un plus a l'equip, una filosofia futbolística que identifica el club i sedueix els seguidors i un treball professional exhaustiu al primer equip. Queda la gestió tècnica d'aquestes quatre potes de l'èxit i aquí és on el nivell fluctua més, però l'objectiu de tota direcció esportiva és perpetuar els resultats en el temps, aconseguir el cicle continu. Els últims dotze anys del Barça tenen molt de cicle continu. Aquesta lliga és la primera de Rakitic, Suárez, Neymar, Rafinha, Mathieu, Bravo i Ter Stegen. El cicle del Barça acumula passat, però continua tenint futur.