Intolerància
Té gràcia que el govern espanyol acusi d'intolerància algú quan aquest govern permet que es disparin pilotes de goma o es colpegi salvatgement immigrants quan arriben a Ceuta i Melilla. Té molta gràcia que el govern espanyol acusi d'intolerància algú quan ha estat capaç de vetar la presentació de la versió holandesa de Victus de Sánchez Piñol i de retirar la beca als EUA d'una professora per expressar idees contràries a les del govern. Té una gràcia infinita que s'acusi d'intolerants els que xiulen l'himne i el rei espanyols com a protesta, quan es tolera que la policia detingui i estomaqui seguidors catalans per portar una bandera estelada.
Intolerants són aquells que mutilen les emissions de TV3 al País Valencià i les Illes; intolerants són els que a l'Aragó insulten una llengua quasi mil·lenària robant-li el seu nom; intolerants són aquells que abonen la catalanofòbia i se n'aprofiten políticament o els que dissabte van apallissar uns seguidors del Barça abans de la final per portar una estelada.
Aquests no van merèixer ni una línia del ridícul comunicat del govern espanyol. I és clar que no; els xiulets, sens dubte, són més violents, intolerants i perillosos. Sobretot perillosos, perquè deixen davant el món per mentiders els que pregonen allò de “la nación mas antigua de Europa” i els que defensen la unitat d'Espanya com una veritat revelada i inqüestionable. Quan facin tractats d'intolerància, potser que abans es mirin al mirall.
En tot cas, tot això no deixa de ser la sorollosa anècdota de la setmana en què el partit del govern espanyol va perdre alcaldies, presidències autonòmiques i vots a manta. De la mateixa manera que la reacció impresentable d'alguns jugadors de l'Athletic de Bilbao amb un regat de Neymar han estat la trista anècdota del doblet del Barça que el posa un altre cop davant la història amb majúscules.