El cicle inacabable
No, el cicle no havia mort la temporada 2007/08 com tampoc va morir la temporada 2013/14. El Barça és ara el Barça de Luis Enrique i torna a ser a dalt de tot després d'un triplet per emmarcar, però en el fons aquest és un capítol de la mateixa història que un dia va escriure Pep Guardiola i abans que ell Frank Rijkaard. Fa dos anys, la lliga de Tito Vilanova, la dels 100 punts, va pal·liar la sensació de sinistre total a l'equip que ho havia guanyat tot. Però el 0-7 amb el Bayern a Europa només va ser l'anticip d'una temporada sense títols, ni celebracions, ni expectatives. El club va reaccionar massa tard per evitar-ho, però no per corregir-ho, i d'aquella reacció n'ha arribat aquest èxit. Igual que el 2008, quan Joan Laporta va apostar per Guardiola i aquest va redreçar el rumb per portar el club a l'èxtasi. Set jugadors d'aquell Barça han repetit ara. El cicle continua. L'aposta continua sent la mateixa. L'arribada de Suárez, Rakitic, Ter Stegen, Bravo, Rafinha i Matthieu ha aportat la renovació que tot grup guanyador necessita per seguir guanyant, i Luis Enrique ha exercit el lideratge que per raons diverses havia faltat les dues últimes temporades. Per exemple, recuperant el mètode que ha fet els seus jugadors més competitius individualment i col·lectivament o executant un pla que ha fet l'equip més versàtil, més difícil per als rivals, més fort en tots els terrenys o aconseguint en el tram decisiu la millor versió de l'equip. Ha fet una gran feina que no només ha desmentit dubtes exagerats i alguna sentència injusta, sinó que s'ha guanyat el respecte i la complicitat dels jugadors per tornar a posar l'equip en el camí de l'excel·lència. La seva continuïtat no hauria de ser tema de debat. Berlín va fotografiar el seu Barça, el del segon triplet i la cinquena Champions. És una foto engrescadora, però hi ha marge de millora. I aquest és el repte, juntament amb el relleu de dos dels set magnífics que han viscut els dos triplets, Xavi i Alves. Es diu aviat