Queden quatre dies perquè es tanqui oficialment el mercat de fitxatges del futbol. Segur que alguns dels grans clubs encara tenen reservada alguna operació galàctica/milionària que ocuparà portades. Fitxar a cop de talonari és relativament senzill. És allò de la portera de Núñez. Aquí el mèrit és prendre la peça preuada a un rival directe. El Barça, en aquest sentit, va fer escac i mat amb les operacions de Neymar i Luis Suárez. Això sí, a preu d'or. Però hi ha d'altres exemples allunyats de les xifres marejadores que fan de la figura del director esportiu un valor afegit en la planificació d'una plantilla. El Sevilla ha fitxat aquest estiu nou jugadors: Krohn Dehli, Kakuta, Rami, Konoplyanka, Escudero, N'Zonzi, Immobile, Ferreira i Llorente. Nou reforços per uns 34 milions d'euros, la meitat del valor que tenen al mercat segons Transfermarkt (uns 70 milions d'euros). Un altre recital del seu director esportiu. Monchi s'ha convertit en un referent, un mestre de l'art de la negociació i de l'ull clínic a l'hora de fer fitxatges. El Sevilla ha anat perdent jugadors de referència cada temporada però Monchi els ha recanviat amb encert i el club, a més, no ha deixat de guanyar títols. A casa nostra hi ha dos noms propis. Òscar Perarnau i Quique Cárcel. El primer s'ha gastat un milió i mig d'euros en set incorporacions per a l'Espanyol. Tenir jugadors com ara Marco Asensio o Gerard Moreno és mèrit d'una feina ben feta des de fa temps i rematada a còpia de paciència i capacitat de persuasió. Un cas semblant és el de Quique Cárcel al Girona. Amb un dels pressupostos més baixos de la categoria, ha permès fer un salt de qualitat a la plantilla per coneixement, olfacte i destresa. Borja García és l'últim cas de com pispar un jugador amb cartell a clubs amb molt més potencial econòmic. La fórmula és preparació més talent. I els resultats són a la vista de tothom. El director esportiu, sovint, queda a l'ombra però la seva llum és qui il·lumina un equip.