He estat amb un home d'estat com a mínim tres vegades, i puc apuntar al capdavall que les raons d'estat no són sinó una estafa.

Un, a Santa Pau, sota les voltes de Cal Sastre, un restaurant delicat de la Garrotxa, em va semblar un nen consentit jugant amb l'Estat com amb una joguina exclusiva; després, llegint-lo una mica, em va semblar tan tòpic, dogmàtic i repel·lent que goso anotar que si l'esforç ingent de reconèixer-se Fernando Savater l'hagués reeditat en el món que l'envolta, potser n'hauríem pogut treure alguna cosa. El paper d'ideòleg de l'Estat li va galdós, per més decorats per on el passegin.

La segona vegada que vaig trobar Jordi Pujol, hi vaig parlar. És el segon de la llista; un bon home d'estat, segons l'ABC, que, si ara en renega, aquells anys el pontificava. Va ser a Tortosa, la ciutat que del Renaixement en fa folklore, amb motiu dels primers premis literaris de la Nit de Santa Llúcia que s'hi van celebrar. Aleshores, en plena recuperació de la Generalitat, el seu president es deixava veure com un gegant d'estar per casa i tractava els interlocutors com els feligresos d'uns arcans inescrutables.

Al tercer, en fi, el vaig trobar casualment al Cafè de l'Òpera, al davant del Gran Teatre del Liceu, bevent un suc de taronja els dies que devia presentar el volum d'unes memòries en què deixa veure, amb el cinisme de boc gros que calça, que l'oració “Montesquieu ha muerto” no la va pronunciar així, com una explicació que el judicial no era un poder, sinó com l'anunci que seria una tramoia. I tots sabem, Alfonso Guerra, com ens va tractar.

Ara, amb Anna Bordiugiva, l'advocada titulada pel Parlament d'Ucraïna i la inspectora de la UEFA que ven per internet els seus serveis privats d'influència esportiva, puc apuntar al cap i a la fi el preu en descrèdit que arriba a pagar un estat per fer passar el bou de les estelades per la bèstia grossa de la xenofòbia.