El Barça d'handbol ha aconseguit el rècord de victòries consecutives en la lliga en l'handbol estatal. Una marca que datava del 1972, quan un altre club català, el BM Granollers, va encadenar 72 partits sense conèixer la derrota entre el1969 i el 1972. Dimarts, contra el Villa de Aranda, l'equip va encadenar la 74a victòria.

Dos factors ajuden a contextualitzar aquesta situació. La primera, i sovint la més recordada, és la caiguda del nivell competitiu de l'Asobal. Equips semiprofessionals, fitxatges a mitja jornada i precarietat competitiva en els duels directes contra un Barça que viu en un altre escenari, pressupostari i esportiu.

La segona, i crec que sovint poc reconeguda, és la tasca de mentalització amb què conviu l'equip blaugrana. El Barça de Pasqui desprèn fam competitiva cada vegada que trepitja el 40x20 i això té molt de mèrit. No és gens fàcil viure permanentment concentrat quan el repte no és sempre atraient o quan acabes de jugar duels de la màxima exigència europea i davant milers d'espectadors. No és tant el què, el rècord, sinó el com, la manera com s'han aconseguit.

I m'agradaria afegir-hi un altre detall. A poc a poc, el nivell d'alguns equips de la lliga està creixent. El Logronyo i l'Ademar presenten plantilles més completes i competitives que en temporades anteriors. Són equips que estan per competir cara a cara amb els blaugrana. De ben segur que no poden discutir-los l'hegemonia en la lliga, però sí que poden desafiar-los en alguns partits puntuals o eliminatòries. I si fins ara no ho han fet, no és només per la diferència pressupostària entre uns i altres, especialment en el cas dels logronyesos.

En aquest escenari, costa imaginar com dibuixarà la història aquest rècord del Barça. D'aquí a molt anys, s'apel·larà exclusivament al baix nivell de la lliga? Es recordarà la manera com s'expressa l'equip? O no es tindrà res d'això en compte i es reflectirà només la xifra? No hi ha una resposta definitiva, però queda clar que dependrà molt de com els periodistes dibuixem ara el present. Un present amb moltes cares i vèrtexs i al qual sovint només fem referència mirant un costat del cub.