El penal d'en Joshua
i el que es veu aquí no es veu enlloc més. Sou afortunats”
Diumenge passat vaig anar al Camp Nou. No hi ha anava des de feia gairebé dos anys, en la tornada dels vuitens de la Champions contra el Manchester City i amb el Tata Martino a la banqueta. Al meu entorn hi havia una autèntica torre de Babel multicultural. Una família d'argentins al darrere, una altra d'holandesos a tocar, un parella de taiwanesos al davant i en Joshua al costat. En Joshua és un nord-americà de Chicago, que ara treballa a París i que es confessa un enamorat del futbol, tot i que també és un apassionat del beisbol. Concretament del Washington Nationals, d'on és originari. El dia abans havia anat a veure el Madrid-Athletic. En el seu full de ruta també hi ha un Boca-River a La Bombonera, partits en tres mundials (Alemanya, Sud-àfrica i el Brasil) i fa uns mesos a The Hawthorms en un West Brom-Leicester. “Vaig anar al sector de l'afició visitant. L'atmosfera és especial. No paren de cantar. Viuen el futbol amb passió”, em va dir. Però diumenge en Joshua va presenciar un espectacle diferent. “Això és futbol. El que fa el Barça és futbol i el que es veu aquí no es veu enlloc més. Sou afortunats.” Durant el partit vam anar veient la repetició dels gols al seu mòbil. Ho gravava tot. Com fan tots els turistes que van a l'estadi i que fan emprenyar els abonats perquè es passen més de mig partit dempeus. El Camp Nou s'ha convertit en un parc d'atraccions. I no ho dic en negatiu. Des de fora, es valora el futbol del Barça com un exemplar únic i inimitable. L'estadi gairebé mai s'omple i, si no hi hagués les riuades de turistes, moltes vegades no s'arribaria als 50.000 aficionats. Els abonats són selectius i han convertit allò excepcional en normal. Ja ho va alertar Guardiola i Luis Enrique ho va reiterar: “Estem massa ben acostumats.” I mentre sortíem del camp, en Joshua revisionava un i altre cop el penal. “Quan torni a Chicago, l'ensenyaré al meu fill i el farem al jardí de casa. Serà el penal d'en Joshua.”