El Madrid només ha guanyat una de les últimes set lligues. La competició que marca el projecte i la regularitat és el tendó d'Aquil·les d'un club instal·lat en una autèntica muntanya russa emocional. L'equip és inestable. Només ha mostrat la seva millor versió quan s'ha reconegut inferior al rival. La victòria al Camp Nou n'és l'exemple més poderós. La derrota al camp del Wolfsburg evidencia, un cop més, la falta de cohesió i implicació d'uns jugadors que conviuen permanentment amb la inconsistència. Canvis d'entrenadors constants, dificultat per reconèixer un patró de joc, estil poc definit. L'entorn és també digne d'estudi. Tot i algunes excepcions, l'histrionisme i el hooliganisme han capat tot el señorio cultivat històricament. La polèmica ha guanyat la batalla a l'autocrítica i la testosterona al raonament futbolístic. I tot plegat ha vingut perpetuat pel ser superior Florentino Pérez. El que ara vol fer un programa humorístic que ironitzi sobre aquells mitjans que dediquen titulars i hores a carregar contra el club blanc. Si es juga com es viu, el Madrid és un reflex d'una equació mal resolta en la relació d'ambició, humilitat i ordre. Aquest Madrid és capaç de guanyar la lliga de campions, però és incapaç de fer-ho amb la impremta dels equips que marquen una època i que passen a la història per deixar un llegat futbolístic personal i intransferible. El problema del Madrid és estructural, d'estabilitat. I això no és una qüestió supèrflua. És el moll de l'os. Saber què vols, com ho vols fer i quin camí seguiràs per fer-ho. El Wolfsburg va tornar a evidenciar que el Madrid no té full de ruta. Zidane no ha foragitat la sensació d'un club que improvisa davant de cada situació sobrevinguda. El timó es mou per inèrcia, a batzegades. De vegades és suficient per arribar a port. Però el més normal és que acabi enrocant. El Madrid és inestable i, a curt termini, res fa pensar que això canviï perquè ara mateix no accepten la seva realitat.