Opinió

Futbol

Que quedi clar que a un servidor li costa conviure amb aquesta manera d'entendre el futbol. Ara bé, és futbol.
I ben fet

Sí, també ho és. El que fa l'Atlético de Madrid també és fut­bol. I ben fet. Fut­bol amb totes les lle­tres i veient els resul­tats de l'equip, lle­tres majúscu­les. El con­junt madri­leny és el segon clas­si­fi­cat de la lliga amb els matei­xos punts que el Barça i en té un més que el Real Madrid. I dels qua­tre semi­fi­na­lis­tes de la Cham­pi­ons és el que afronta el par­tit de tor­nada amb el millor resul­tat. Ni el Manc­hes­ter City ni el Madrid ni el Bayern. Ells. L'Atlético.

La feina d'El Cholo Sime­one ha estat esplèndida. Ha acon­se­guit el més difícil d'un entre­na­dor: que els seus fut­bo­lis­tes el cre­guin. Que si s'ha de defen­sar amb el cul a la fron­tal de l'àrea, es faci; que si la línia de mig­cam­pis­tes ha d'estar a qua­tre metres de la de dar­rere, s'hi posin; que si Koke ha de córrer tant com Gabi, que corri; que si l'estre­lla és ell, tot­hom ho accepti... Que si en la xer­rada hi ha una ins­trucció segons la qual els juga­dors s'han de llançar al fos­sar, s'hi tirin de cap. Això és el que està pas­sant a la vora del Man­za­na­res. I així, amb una idea de fut­bol clara, amb un que mana i la resta que obe­ei­xen, amb una filo­so­fia que casa a la per­fecció amb la men­ta­li­tat guer­ri­llera de l'afició més cri­da­nera del fut­bol espa­nyol, tots a l'una, l'Atlético lluita cara a cara amb l'elit del fut­bol mun­dial. Amb menys pres­su­post i un per­cen­tatge gai­rebé nul de gla­mur. Però aquí està.

La inten­si­tat, per molts agres­si­vi­tat, per alguns violència, no és nego­ci­a­ble per a Sime­one però en el debat, que és ben viu, cal tro­bar la justa mesura de cada opinió. Per exem­ple, en la Cham­pi­ons con­tra el Barça i al Camp Nou, l'Atlético de Madrid va fer menys fal­tes que l'onze de Luis Enri­que, i dime­cres, con­tra el Bayern, només en va fer una en tota la segona part, just quan més va pres­si­o­nar l'equip de Guar­di­ola. I set en tot el par­tit! Els madri­lenys es defen­sen de nas­sos. Ho fan molt bé.

I tot no és casu­a­li­tat. L'equip juga junt tot el par­tit, tot, i tots els que juga. Fa front als grans extrems amb dos con­tra un per­ma­nents, o tres, de vega­des; les pilo­ta­des des de dar­rere són, habi­tu­al­ment, pas­sa­des perquè Saúl pro­vo­qui la segona jugada per a la cursa de Tor­res o Gri­ez­mann; els gols de Godín en els ser­veis de córner estan pen­sats al labo­ra­tori... I hi ha molta humi­li­tat. Tots els fut­bo­lis­tes tre­ba­llen com si no hi hagués un demà, tots amb una men­ta­li­tat per sobre de la mit­jana, capaços de supor­tar el fred de l'àrtic i la calor del Sàhara. No hi ha dolor. El cho­lismo és molt més que un terme uti­lit­zat per alguns per menys­prear una manera d'enten­dre el fut­bol –i segu­ra­ment, la vida– en què el pati­ment es con­ver­teix en una pre­missa més valu­osa que la diversió.

I dit això, i per si a algú li han entrat dub­tes, que quedi clar que per qüesti­ons cul­tu­rals a un ser­vi­dor li costa con­viure amb aquesta manera d'enten­dre el fut­bol. Ara bé, és fut­bol. I ben fet. I com totes les coses ben lli­ga­des, cal res­pec­tar-les. I pel que fa als entre­na­dors rivals, toca estu­diar com tro­bar la fórmula per fer caure la mura­lla. Com quan el món del fut­bol mun­dial es va haver d'espa­vi­lar con­tra el mètode Barça de Pep Guar­di­ola. Doncs això. Fut­bol.

‘New York Times'

El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal hau­ria d'actuar. El pres­tigiós diari ha fet una entre­vista a Raül Romeva en què, evi­dent­ment, parla de la ine­vi­ta­ble inde­pendència de Cata­lu­nya tot i l'acti­tud anti­de­mocràtica d'Espa­nya. Què s'han pen­sat aquests ame­ri­cans! Tenim pressa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.