Ara els vull veure...

Que els tri­om­fa­dors creen tendències és tan evi­dent que només cal gua­nyar un diu­menge de la teva vida pas­se­jant pels camps de fut­bol de Cata­lu­nya (o de qual­se­vol país del món) per ado­nar-nos, fut­bolísti­ca­ment, d'on som. A casa nos­tra el model Barça ha con­di­ci­o­nat el dia a dia de molts clubs que a través dels seus coor­di­na­dors i entre­na­dors han introduït en la base una idea molt con­creta d'enten­dre i prac­ti­car el fut­bol i que ha tin­gut molt a veure amb el fut­bol d'atac, de toc, estètic. La cul­tura de la pilota ha trans­cen­dit més enllà del Camp Nou. Els èxits de Ronal­dinho, Puyol, Xavi, Ini­esta... i, sobre­tot, de Messi, i de Guar­di­ola, i de tants i tants altres, han fet inflar el pit a molta gent. Als bar­ce­lo­nis­tes, evi­dent­ment, però també als segui­dors de la selecció espa­nyola de Luis Ara­gonés i Vicente del Bos­que. I a molts amants d'aquest esport, perquè aquesta posada en escena ha estat tan bonica i tan gua­nya­dora que el debat, en aquest esce­nari, s'ha aca­bat sem­pre ràpid.

Ara però, el Bar­ce­lona ha estat eli­mi­nat en els quarts de final de la Cham­pi­ons i el Bayern, en les semi­fi­nals. I qui els ha fet fora de la com­pe­tició ha estat l'Atlético de Madrid, l'equip que viu als antípodes del fut­bol que ha tri­om­fat en els dar­rers temps. L'equip de Sime­one repre­senta l'ordre, la defensa, la lluita, el pati­ment, alguna tram­peta... el tre­ball, la inten­si­tat, la dis­ci­plina, la com­pa­nyo­nia. Ja hem comen­tat en aquesta tri­buna que res al Cal­derón passa per casu­a­li­tat i que la fórmula que el cho­lismo ha fet efec­tiva per al seu equip té molt de mèrit. La rea­li­tat és que un club no top com­pe­teix amb els top i ha arri­bat a dues finals de la Cham­pi­ons de les tres dar­re­res edi­ci­ons. És meri­tori sense dis­cussió.

Tor­nem al prin­cipi. Mar­carà la idea de l'Atlético el camí de la veri­tat durant els pro­pers anys? Creu­ran els més modes­tos que si prac­ti­quen aquest fut­bol esta­ran en con­di­ci­ons de repe­tir les ges­tes dels madri­lenys? I els grans, cons­ci­ents de la difi­cul­tat d'idear un mètode d'atac, s'afe­gi­ran a la fórmula colc­ho­nera en què la defensa és la base de tot? I els plan­ters del món? Cap a on mira­ran? Segui­ran fidels al fut­bol de Lau­re­ano Ruiz-Johan Cruyff-Pep Guar­di­ola (per enten­dre'ns) o vira­ran la direcció de la seva mirada? Si amb el 25% de la pos­sessió dóna per gua­nyar, per què per­dre's en l'apre­nen­tatge del que és més difícil i la con­vivència amb el risc? Per què esco­llir el camí més com­pli­cat?

I el Barça? És clar, no? O no ho està del tot? Si escol­tes el pre­si­dent Bar­to­meu sem­bla que la idea és into­ca­ble, tot i que la rea­li­tat demos­tra que el camí comença a tenir massa revolts i a fer pujada. El pri­mer equip del Bar­ce­lona cada vegada és menys exclu­siu i l'estil de la base, en molts casos, costa de reconèixer. En les llis­tes de fit­xat­ges hi ha més fut­bo­lis­tes amb per­fils ben estranys i en els debats els mati­sos cada cop són més pre­sents. Sense refe­rents per a la con­sulta (o no hi són o no tre­ba­llen al club o no en volen saber res) i sense memòria històrica. Pa per avui i gana per demà. És clar o no és clar?