DIES IRAE
El que guanya perquè sí
DISSABTE 28.
Pérez ha estat contestat per l'afició blanca aquest any més que mai, amb xiulets i amb peticions de dimissió. Però ara té un argument molt potent: les onze copes de la màxima competició europea que té el Madrid. I tantes en color com totes les que ha aconseguit el Barça. Això és incontestable. Ho vam veure o sentir en unes imatges que han circulat gravades a la llotja de San Siro després de la final, en què un aficionat etziba a Pérez que, encara que el Madrid sigui el campió vigent, el Barça és el millor equip, el que juga més bé. “Sí, però el Madrid té onze Champions”, li respon Pérez. Efectivament, aquest és el seu argument per continuar imposant la versió oficial del règim. I és a partir de la xifra 11 que pensa edificar el seu nou projecte.
Durant anys, Pérez ha perseguit el fantasma del futbol victoriós del Barça. Les victòries i la glòria blaugrana han estat la seva frustració i, al mateix temps, és el que ha volgut imitar, copiar, apropiar-se. I en aquesta tessitura ha fracassat reiteradament. El Madrid ha guanyat molts
menys títols que el Barça i, sobretot, no ha aconseguit l'admiració pel seu futbol, ni tan sols quan ha guanyat (sense cap vergonya, després de guanyar el mundial de clubs el 2014, es van autoproclamar com l'equip que va fer el millor futbol de la història). No hi ha manera que Pérez sàpiga construir un projecte semblant al del Barça. Però el Madrid ja té onze copes d'Europa.
I ara la idea ja no és perseguir ser el Barça, sinó ser el club que té l'idil·li més productiu amb l'atzar. Que el que els altres aconsegueixen amb futbol, ells ho obtenen amb el pes de la samarreta i altres casualitats. Es tracta de convertir el seu fracàs en la seva gran qualitat: guanyar al marge del futbol. O sigui, continuar amb Zidane, l'entrenador de la simple idea de convèncer els jugadors per l'ascendència que suposa ser el futbolista que ha estat, més que per la seva idea de futbol, encara desconeguda. Veurem fins on arriba el nou model del president Pérez.