Esport i maniobres polítiques
La temporada de futbol 2015/16 s'ha acabat i és hora de fer balanç. De les tres competicions importants (lliga, copa i Champions) el FC Barcelona n'ha guanyat dues, un balanç excel·lent. Tanmateix, algunes tertúlies estatals consideren que l'èxit més gran correspon al Real Madrid, atès que ha estat el vencedor de la Champions. No seré pas jo qui tregui mèrits al fet de proclamar-se campions d'Europa, ja que, sens dubte, és la competició que té més ressò mediàtic i internacional. Però, la Champions té un component afegit en què la sort juga un paper més gran que en la competició de la regularitat, que és la lliga. En efecte, després de passar la lligueta inicial, hi ha la fase d'eliminatòries a doble partit en què diverses circumstàncies (lesions, moment de joc, fortalesa del rival que toca en el sorteig, estat d'ànim...) poden barrar el pas cap a la final a partit únic. Una relliscada o un mal partit en la Champions és molt difícil de rectificar. Els mateixos arguments són aplicables a la copa, tot i que en aquest cas no hi ha lligueta prèvia. Tot el contrari succeeix amb la lliga, en què el que compta és la regularitat, el saber mantenir durant 38 jornades un nivell mitjà de joc superior al dels rivals. No és ni millor ni pitjor, simplement són dues competicions diferents. Felicitats, per tant, al Real Madrid per conquerir l'onzena copa de Champions i al Barça pel doblet.
Però, atès l'entossudiment d'alguns mitjans a menystenir els èxits blaugrana i enaltir els del Real Madrid, cal veure què ha succeït aquest segle. Doncs bé, en les setze temporades transcorregudes des del 2000/01 el Barça ha guanyat vuit lligues –la meitat–, per cinc del Real Madrid, dues del València i una de l'Atlético de Madrid; pel que fa a la Champions, el Barça n'ha guanyat quatre, per tres del Real Madrid, dues del Milan i el Bayern i una del Porto, el Liverpool, el Manchester United, l'Inter i el Chelsea, i, finalment, pel que fa a la copa del Rei, el Barça n'ha guanyat quatre, per dues del Real Madrid, el Saragossa i el Sevilla, i una del Deportivo de la Corunya, el València, el Mallorca, el Betis, l'Espanyol i l'Atlético de Madrid.
No hi ha, doncs, motius per proclamar una superioritat blanca, a menys que en l'actual conjuntura política tot s'utilitzi per escombrar cap a casa i contaminar l'esport amb maldestres polèmiques d'un rerefons polític interessat i partidista. El disbarat d'intentar prohibir l'estelada en la final de la copa del Rei és l'exemple més recent d'aquesta mena de maniobres per criminalitzar una afició i un club dels quals es menystenen els èxits com a expressió de rebuig pel procés que s'està vivint a Catalunya. Un procés pacífic i profundament democràtic que enfurisma els intransigents de sempre, i encara que, com Georges Brassens, hom no es commogui per la música militar, per la festa nacional o per seguir l'abanderat, no pot deixar d'indignar-se per les barroeres maniobres polítiques interessades que sovint envolten el món del futbol i les tertúlies esportives de determinats mitjans. Però com diu el proverbi: si els gossos borden és senyal que cavalquem.