Moure's en la inferioritat
De la nebulosa de dimecres a la sala de premsa del Palau Blaugrana, quasi tan tremenda com un d'aquells embussos que hi ha sovint a l'AP-7, la majoria a causa de les més insignificants de les avaries, de les escasses coses que van quedar clares és que hi ha poc a fer davant del ben guanyat i exemplarment i prodigiosament edificat imperi de l'NBA. Va quedar entès i, com els embussos a l'AP-7 i quasi tot el que es va dir en la roda de premsa, no va ser cap novetat.
Ara bé, fa de mal qualificar que en la constatació de la salut de l'NBA el discurs dels directius no anés més enllà del fet que el club s'ha de blindar davant de l'imparable èxode cap al somni americà. És estrany, perquè si hi ha algun club a Europa al qual la multiplicada posició de domini de l'NBA no ha agafat amb els pixats al ventre és justament el Barça. Va agafar-lo a contrapeu fa dos estius, però no pas ara: avui i en aquest punt, la gestió blaugrana als despatxos és exemplar.
Era el 2014 i era ja 8 d'agost quan Papanikolaou va fer saber que pagaria 1,2 milions d'euros per agafar el pont aeri cap a l'NBA. El Barça s'havia protegit des del punt de vista econòmic, però no pas en el que feia referència al moment de la fugida. I va esmenar-ho, posant clàusules de sortida que augmentaven considerablement cada cert nombre de dies a partir del 7 de juliol, que és quan es poden començar a signar contractes a l'NBA. D'aquí ve, per exemple, la celeritat amb què Satoransky i Abrines van comunicar el seu adéu: esperar-se un parell de dies hauria augmentat el preu de la seva sortida. És a dir, qui vulgui marxar que ho faci, però que passi per caixa i que ho faci aviat per no veure's a remolc del mercat quan falti poc per a l'inici de pretemporada. A banda d'això, ja amb Papanikolaou el Barça va fer el que dimecres es va presentar com una mena de novetat tot i esmentar els casos de Pau Gasol i Ricky: el jugador marxa però el Barça en conserva els drets a Europa.
Tot el que es fa al Barça és qüestionable perquè sí, perquè des de fora es veu tot molt senzill i perquè la burocràcia interna que el governa ho fa tot molt més complicat. Però el cert és que en els dos últims anys el club ha generat per cinc jugadors que li han marxat a l'NBA 7,5 milions d'euros, els últims quatre per Satoransky i Abrines (dos jugadors que a la pista no han fet guanyar res). Dos per Satoransky, un base que va costar quatre duros, renovat aquest març i al qual no es començava a pagar un bou sou fins a la temporada vinent. Pot, un club, sortir-se'n gaire millor a l'hora de posar portes a l'oceà nord-americà?
Quan un jugador és prou bo per jugar al Barça, sigui jove o sigui molt jove, ho és per anar a l'NBA. I per molts milions que es paguin allà, a Europa no es poden ingressar clàusules no ja de 15 milions, sinó ni tan sols de cinc. No llevat que es paguin sous d'acord amb aquestes quantitats, perquè pretendre ingressar-ne cinc per una nòmina d'un milió és impossible i il·legal: el jugador no ho signarà i, si ho fes, seria per marxar sense pagar quan volgués emparat per la raó d'un jutge.
Agradi més o menys, en aquesta insalvable relació d'inferioritat amb l'NBA la feina que s'ha fet fins ara als despatxos del Barça és exemplar. I molt d'agrair per a la resta de clubs, diguem-ho tot, com enguany el València i el Khimki, que reben aquests diners perquè els projectes esportius del Palau –o se'n diu model, ara?– es decideixen en funció dels resultats. Com a tot arreu, vaja, però aquesta észzzzzzzzzz ja una altra qüestió.