Miquel Àngel Nadal cantant ‘Wa yeah!’

Les noies edu­ca­des amb fal­di­lla d’uni­forme que por­ta­ven lli­bres d’Enid Bly­ton a sota el braç i engan­xa­ven fotos d’en Guar­di­ola a la car­peta d’apunts, feien una sime­tria sen­zi­lla entre en Pep i la men­tida de la prin­cesa sal­vada pel príncep edu­cat i pul­cre. Eren els anys noranta. D’altra banda, les dones fetes a si matei­xes cons­ci­ents de la com­ple­xi­tat de la vida, o sigui, les que real­ment t’ena­mo­ren men­tre t’atro­pe­llen el caràcter, esta­ven per­du­des per l’impuls de l’home que sor­tia amb la pilota jugada mos­trant una bar­reja de con­tundència física i depu­ració tècnica pròpia del mig­cam­pista recon­ver­tit a cen­tral: Miquel Àngel Nadal.

Nadal ens va cap­ti­var en el concís ins­tant que cau es sol de s’hora­baixa dins s’horitzó men­tre trans­for­mava la Pre­mier Lea­gue en el seu amor platònic i per­so­ni­fi­cava la base de l’èxit del pen­sa­ment de Cruyff on si jugues bé amb la pilota amb els peus, t’uti­lit­za­ran per asse­gu­rar un inici orde­nat i precís de la jugada. Aquest fou l’èxit de Koe­man, Nadal, Goiko­et­xea, o Euse­bio, i de tants d’altres que vin­gue­ren després. Fora del con­text tàctic de Cruyff, Nadal hau­ria estat un bon juga­dor, men­tre que en el moment que va entrar a l’uni­vers Barça va acon­se­guir explo­tar en la seva glo­ba­li­tat: i arriba un dia que sa vida és un tea­tre que se diu feli­ci­tat.

Dit això, el moment icònic de Nadal per com­pren­dre el perquè del carisma era quan mar­cava i sal­tava amb el puny tan­cat amb una con­tundència allu­nyada de les xim­ple­ries de juga­dors pre­o­cu­pats a crear cele­bra­ci­ons mains­tream. Nadal era caràcter, un home de sang calenta que cele­brava els gols com ho faríem nosal­tres si haguéssim tin­gut la pos­si­bi­li­tat de mar­car amb la samar­reta del Barça, i a més, va dei­xar una herència en el pen­sa­ment fut­bolístic del bar­ce­lo­nisme que per­du­rarà pels segles dels segles: si fit­xem una bèstia física ha de jugar amb la pilota als peus com feia en Nadal, i si més no, par­lar amb un accent que ens inviti a can­tar allò de “Jo cant sa fruita ver­me­lla, i quan acabi riuré, calàpets, nenúfars, prin­ce­ses, Wa yeah!”