Seu permanent

Els Jocs van reforçar la unitat nacional de Grècia i al mateix temps van significar la seva renaixença i l’inici de la seva homologació com a país occidental. I tot, sense tenir ni els mitjans econòmics ni la cultura esportiva necessàries. Portats per l’entusiasme, i invocant drets històrics, els grecs van demanar que Atenes es constituís en seu permanent dels Jocs, contràriament al que s’havia acordat en el congrés de la Sorbona, on s’havia decidit que els Jocs serien itinerants. La paraula internacional era la més important per a Coubertin de les tres que formaven el COI i era incompatible amb el fet que els Jocs es fessin sempre en el mateix lloc. Segons els grecs, que Atenes fos seu permanent no qüestionava l’internacionalisme dels Jocs. També es posava en qüestió l’autoritat internacional del COI i la seva competència per decidir tot sol on s’havien de fer els Jocs. Coubertin, que en acabar els Jocs d’Atenes havia succeït Vikelas en la presidència del COI segons el principi que el president havia de ser d’on es farien els propers Jocs, i els del 1900 estaven assignats a París des del 1894, no va cedir i el COI va conservar el paper que s’havia atorgat a si mateix de controlar i organitzar els Jocs Olímpics. En aquells primers Jocs, Coubertin ja va transgredir el que s’havia aprovat en el congrés de restabliment: “Els Jocs no poden tenir èxit més que amb el suport dels governs, que el comitè faci tot el que sigui necessari a prop dels poders públics per assegurar la seva participació oficial.” El govern que no donava suport als Jocs va acabar perdent el poder.

Un any després de la fi dels Jocs, tota la eufòria i la confiança en el renaixement de Grècia que van provocar aquells primers Jocs Olímpics, tant pel retorn de Grècia al mapa mundial com per la victòria de Spirodon Louis en la marató van quedar en no res amb la contundent derrota en la guerra contra Turquia. El 1899, es va aprovar a Grècia una llei que deia que el Comitè dels Jocs Olímpics creat el 1895 havia de “vetllar per que cada quatre anys es facin els Jocs que s’havien desenvolupat el 1896”. La llei va ser rebuda irònicament fora de Grècia. El príncep hereu va proposar, a canvi, que es fessin jocs intermedis a Atenes en els anys parells que no hi haguessin Jocs. Només se’n van fer uns, el 1906, que no estan considerats com uns Jocs oficials, però que van ajudar a impulsar l’olimpisme després de les males experiències dels Jocs de París del 1900 i de Saint Louis del 1904. La inestabilitat política que va viure Grècia en l’inici del segle XX van fer oblidar el projecte.

Exposicions Universals

El gran èxit dels Jocs d’Atenes va ser que es portessin a terme. I que es tingués clar que calia fer-ne la segona edició que ja estava concedida a París. Els Jocs del 1900 van ser una gran decepció per a Coubertin. Que ja havia establert contacte amb els responsables de l’Exposició Universal de París l’any 1889. Llavors la seva intenció era que l’ajudessin a difondre l’esport escolar. Ara es tractava dels Jocs Olímpics. I la seva relació amb el comissari general de l’exposició, Alfred Picard no va ser gens bona. En les Memòries, Coubertin diu de Picard que “detestava haver de continuar una idea”. La idea eren els Jocs Olímpics i era de Coubertin, que continuava sol i incomprès contra tothom. Els Jocs però, van quedar diluïts enmig dels actes de l’exposició Universal, amb un munt de competicions que fa que encara avui hi hagi discussions sobre quins formaven part del programa oficial dels Jocs i quines eren simples competicions de demostració afegides. Coubertin no va tenir mai bones relacions amb els diferents governs de la República.

Vist en perspectiva, Coubertin escrivia, el 1931, en les seves Memòries que l’experiència del 1900 “provava que calia estar atents de no deixar mai que els Jocs fossin annexos d’una d’aquestes grans fires al mig de les quals el seu valor filosòfic s’evapora i la seva part pedagògica esdevé inoperant. Malauradament, la unió que havíem fet era més sòlida del que ens pensàvem. Dos cops més, el 1904 i el 1908, ens faria falta, per raons pressupostàries, patir el contacte amb les exposicions”. El ressentiment de Coubertin cap a l’Exposició Universal de París queda clar amb la frase amb que tanca el capítol cinquè de les seves Memòries quan es refereix a la relació amb les diferents exposicions universals: “ En aquest enutjosa barreja, l’olimpisme, si més no, tindria una situació de major independència i no es trobaria reduït a l’humiliant vassallatge al qual se l’havia sotmès a París”.