Els refugiats que el COI no va voler

La Segona Guerra Mundial va provocar milers de refugiats i un grup d’esportistes va demanar al COI, el 1952, poder participar a Hèlsinki tot i ser apàtrides.

El COI no els va acceptar perquè, segons va dir, les seves normes no ho permetien i que ningú els assegurava que eren amateurs

Un grup de desplaçats durant la Segona Guerra Mundial. WWII.

Jordi Camps - BARCELONA

El 2 de març del 2016 el comitè executiu del Comitè Olímpic Internacional (COI) va autoritzar la creació d’un equip d’esportistes refugiats que participaria en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro que s’havien de fer aquell estiu. Per formar-ne part els esportistes havien de tenir la qualitat de refugiat verificat per les Nacions Unides i tenir un mínim nivell esportiu. Aquell primer equip va estar format per deu esportistes, que van ser seleccionats a partir de 43 candidatures i després de consultar als respectius comitès olímpics nacionals, a las federacions internacionals i a l’ACNUR. El president del COI, Thomas Bach, va afirmar aquell dia que el COI estava commogut per la crisi dels refugiats i que volen enviar un missatge d’esperança a tots els refugiats del món. A Tòquio, l’equip de refugiats hi tornarà a ser present.

Sis dècades abans, els antecessors de l’advocat alemany a la presidència del COI no van mostrar la mateixa sensibilitat amb el drama que va viure el món, especialment Europa. La Segona Guerra Mundial va provocar centenar de milers de desplaçats. I els canvis polítics que va haver-hi a la Europa de l’est va portar a l’exili a molta gent. També esportistes que volien ser presents en els Jocs. Una organització anomenada Union of free eastern european sportsmen (Unió dels esportistes lliures de l’est d’Europa), que tenia la seu a Nova York, va enviar una carta al COI el maig del 1952 demanant poder participar als Jocs. Els seus components eren d’Albània, Bulgària, Txecoslovàquia, Estònia, Hongria, Letònia. Lituània, Polònia, Romania i Iugoslàvia. Un dels seus membres es va dirigir a l’assemblea del COI que es va fer a Hèlsinki el juliol del 1952 i va apel·lar a la bona voluntat per a poder trobar una solució. Va proposar que aquests esportistes podrien participar amb els colors de la Creu Roja internacional, amb els colors olímpics o amb Suïssa o Grècia. Edstroem va informar als seus col·legues que la comissió executiva ja havia estudiat el problema i que no havia trobat cap solució, ja que les regles del COI no admetien la participació d’aquests atletes.

No crear precedents

La qüestió no només es va debatre en el COI, també va arribar al Consell d’Europa i a les Nacions Unides. Hi va haver un intercanvi epistolar entre el COI i aquests organismes que no va aportar cap solució però va deixar frases glorioses del COI. En una carta del canceller del COI, Otto Mayer, amb data de 2 d’octubre del 1952, que va dirigir al president de la comissió especial creada en el Consell d’Europa es deia: “Si el COI comencés a admetre altres grups d’atletes crearia un precedent que portaria tota mena de complicacions i obligaria a modificar totes les regles del COI.” El COI, que proclamava als quatre vents que els Jocs eren una competició entre esportistes i no entre països, ara no acceptava uns esportistes que no tenien cap país al darrera. I ho feia en base al seu reglament, que deia i encara diu, que per participar en els Jocs els esportistes han de pertànyer a una organització esportiva nacional, ser ciutadà d’aquell país i ser inscrit pel comitè olímpic del país. Mayer també afegia que qui els assegurava que aquests esportistes eren amateurs, sinó hi havia ningú que els controlés. A la carta també es deia que el terme apàtrida era molt difícil de definir i que l’ús d’aquesta paraula portaria greus conflictes.

Els esportistes refugiats dels anys 50 del segle XX es van quedar sense Jocs Olímpics.