L’era dels boicots: Los Angeles

La torna del boicot als Jocs de Moscou va arribar quatre anys després, quan el bloc soviètic no va anar a Los Angeles adduint motius de seguretat

Samaranch va intentar, i no va poder, aturar el boicot, però a l’Administració r Reagan no li va preocupar gaire

La néta de Jesse Owens passant la torxa a Rafer Johnson, a Los Angeles. COI.

Jordi Camps - BARCELONA

L’any 1970, Montreal va aconseguir els Jocs del 1976 superant Moscou i Los Angeles. El 1974, Moscou va guanyar Los Angeles, per un vot, en la lluita pels Jocs del 1980. El 1978, Los Angeles, candidata única, es va quedar els Jocs del 1984. Després del boicot dels Estats Units i bona part dels seus aliats als Jocs de Moscou, només els més innocents es podrien pensar que quatre anys després, amb els Jocs en territori dels Estats Units, no passaria res. Hi ha autors que mantenen que el boicot als Jocs soviètics ja estava planificat per l’Administració Carter i que la invasió d’Afganistan va ser l’excusa perfecta. Per l’URSS, el boicot als seus Jocs va ser un motiu més per afegir a una llarga llista, segons ells, de greuges que, olímpicament parlant, van començar el mateix 1981. James Riordan, un expert en els lligams entre la política i l’esport amb els EUA i l’URSS de protagonistes, afirma que no es pot descartar la possibilitat que el govern de Ronald Reagan desenvolupés una política destinada a forçar la retirada soviètic dels Jocs del 1984. I si no la va desenvolupar directament, sí que va ajudar a agafar volada a entitats antisoviètiques que des del primer moment es van manifestar en contra de la presència dels soviètics en territori dels Estats Units, en un retorn als millors moments de la Guerra Freda dels anys 50.

Míssils i Grenada

La conjuntura política tampoc no va ajudar en res. El 23 de març del 1983, Ronald Reagan va presentar la Iniciativa de Defensa Estratègica, més coneguda com a Guerra de les Galàxies en el discurs que es va conèixer com el discurs de I’Imperi del Mal i que va ser la reacció al desplegament per part de l’URSS dels míssils SS-20 apuntant als països de la OTAN. El 31 d’agost, l’atac soviètic contra un avió comercial de Corea del Sud, el KAL 007, que anava de Nova York a Seül va provocar 269 morts i el trencament de les relacions entre els Estats Units i l’URSS. Els soviètics es van defensar dient que era una operació de la CIA. A finals d’octubre, centenars de milers d’europeus es van manifestar contra el desplegament dels míssils de creuer de l’OTAN a Alemanya, cosa que no va evitar que els primers Pershing arribessin un mes més tard. El 25 d’octubre, els Estats Units van envair la illa de Grenada i un diputat laborista britànic va demanar el boicot als Jocs per aquest motiu. A la Unió Soviètica, van ser anys de desconcert. Leonid Breznev, en el poder des del 1964, va morir el 1982 i el va succeir un antic cap del KGB, Iuri Andropov, que va morir el febrer del 1984 i va ser substituït per Konstantin Txernenko, que només va durar fins el març del 1985. A la seva mort el lideratge de l’URSS el va agafar Mijail Gorbatxov i les coses van començar a canviar.

Acusacions creuades

Mentrestant , però, que els Jocs del 1984 tinguessin un desenllaç tranquil s’embolicava cada cop més. Al setembre del 1983, com a reacció a l’atac al KAL 007, es va constituir la organització Ban the Soviets Coalition (BTSC), que denunciava la manca de respecte als drets humans a l’URSS, denunciava el dopatge i les trampes dels esportistes de l’Europa de l’est i volia aconseguir la deserció dels esportistes dels països comunistes durant els Jocs. Altres associacions de refugiats de les antigues repúbliques bàltiques o organitzacions jueves també estaven en contra de la presència dels soviètics en els Estats Units. Des de l’URSS, les crítiques al model de gestió privada de la organització dels jocs californians eren constants. El maig del 1982, quan el president del comitè organitzador de Los Angeles-84, Peter Ueberroth, es va trobar amb els dirigents soviètics a Moscou, una agència de notícies dels Estats Units ja va informar que els soviètics estaven pensant en boicotejar els Jocs. Al juliol del 1983, van repetir-se els rumors de boicot. En aquesta ocasió la font era Ueberroth, que el 1980 formava part de l’administració Carter i va donar suport al boicot. El febrer del 1984, en la sessió del COI que es va fer a Sarajevo amb motiu dels Jocs d’hivern, el soviètic Konstantin Andrianov va recordar que els Estats Units encara no havien donat les autoritzacions de vol als avions soviètics i va denunciar que els soviètics acreditats en els Jocs no tindrien llibertat de moviments per les diferents seus. Les acreditacions les havia gestionat l’ambaixada americana a Moscou i no l’USOC tal i com marcava la Carta Olímpica.

Joan Antoni Samaranch va veure a venir que aquest cop el boicot li tocaria a ell i va començar a moure les peces per intentar evitar-ho. El 14 d’abril va convocar una reunió a Lausana entre el comitè organitzador dels Jocs i el comitè de l’URSS. El dia abans Samaranch havia rebut una carta del president del comitè txec que li augurava un moviment de solidaritat cap a l’URSS si no anava a Los Ángeles. Cinc dies més tard, el president del CON de l’URSS, Marat Gramov, va fer públic un comunicat amb els principals punts en litigi: problemes de seguretat i temptatives de pressió ideològica; derogació de la regla sobre els procediments per atorgar els visats; acreditació de les estacions Radio Free Europa i Radio Liberty, problemes de transport dels membres de la delegació olímpica de l’URSS i restriccions d’accés per als atletes, dirigents i periodistes soviètics. La reunió de Lausana, que es va fer el 24 d’abril, no va arreglar res tot i que Ueberroth es va comprometre amb els soviètics que abans de 40 dies intentaria arreglar tots aquests temes. En les mateixes dates, el govern americà va anunciar que posaria en marxa una unitat especial per tractar les peticions d’asil que hi poguessin haver de part d’atletes provinents dels països socialistes.

Flama i anunci

El 8 de maig del 1984, el mateix dia que la flama olímpica va arribar a Nova York, i que Samaranch era de visita a la Casa Blanca per aconseguir un compromís de Reagan, la Unió Soviètica va anunciar que no participaria en els Jocs de Los Ángeles: “El comitè nacional olímpic es veu obligat a declarar que la participació dels esportistes soviètics en els Jocs de la XXIII Olimpíada és impossible. Actuar d’una altra manera seria aprovar les accions antiolímpiques de les autoritats americanes i dels organitzadors dels Jocs. Els sentiments xovinistes i antisoviètics són encoratjats als Estats Units... Les accions dels americans demostren que no tenen la intenció d’assegurar la seguretat de tots els atletes, de respectar els seus drets i de crear les condicions normals per al desenvolupament dels Jocs”. Jimmy Carter, que havia conduït el boicot de quatre anys enrere va afirmar que era una mesura injustificada i el portaveu de la Casa Blanca, Larry Speakes, va dir que la decisió era “lamentable, injustificable i contrària als ideals olímpics” i va refusar qualsevol comparació amb el boicot del 1980: “Nosaltres no hem envaït cap país”. El 9 de maig, el Consell d’Europa va fer una declaració en la qual afirmava que els Jocs Olímpics “són a punt de morir”. L’11 de maig, en una roda de premsa que va fer a Lausana, Samaranch va mostrar el seu malestar per la decisió soviètica i, més encara, pel fet que l’haguessin comunicat el mateix dia que ell havia aconseguit les garanties de Reagan de que les peticions dels soviètics serien respectades. Samaranch va intentar de totes les maneres possibles que els seus primers Jocs com a president no fossin com els Jocs en els quals va ser escollit: amb un boicot. El darrer intent el va fer el 31 de maig, quan va anar a Moscou a intentar convèncer, sense sort, el president de l’URSS. Estava clar que l’URSS no es faria enrere. El que calia era evitar que tingués acompanyament. O si més no, el mínim possible. Ueberroth va anar a Cuba a parlar amb Fidel Castro i es va trobar en secret, a Suïssa, amb una delegació de Romania, que li va fer saber que volien fer servir els Jocs per distanciar-se de l’URSS i que estaven disposats a participar-hi. La Xina va tornar a aprofitar la ocasió per marcar distàncies amb els soviètics i el 12 de maig, quatre dies després del no de l’URSS, va anunciar que tornava després de més de dues dècades d’absència en els Jocs d’estiu i d’haver boicotejar els Jocs del 1980.

Participar no és obligatori

El juny del 1984 l’olimpisme va fer 90 anys, i Samaranch no va evitar parlar del boicot en el discurs que va fer a la Universitat de la Sorbona: “Boicotejar els Jocs s’ha convertit en extremadament espectacular. Els que hi recorren ho saben bé: s’asseguren durant mesos i sense el menor risc, les primeres planes dels mitjans d’informació. Els Jocs són una formidable caixa de ressonància”. Repetint el que Lord Killanin havia dit després del boicot del 1976, Samaranch va afirmar: “El COI és impotent ara com ho va ser el 1980. Participar en els Jocs no és obligatori.”

Finalment, 13 països es van alinear amb Moscou, les repúbliques socialistes de l’est d’Europa, RD Alemanya, Bulgària, Hongria, Polònia, i Txecoslovàquia -totes menys Romania i Iugoslàvia- i països amics com Cuba, Etiòpia,Vietnam, Afganistan, Corea del Nord, Laos, Mongòlia i el Iemen. 140 delegacions, 60 més que quatre anys abans a Moscou, van participar en els Jocs del 1984, els més nombrosos, malgrat el boicot, de la història fins aquell moment. El COI va fer servir tots els seus recursos per augmentar els països participants i va reconèixer diversos comitès que feia temps que tenia en la llista d’espera. Durant l’any 1984 el COI va atorgar el reconeixement oficial als comitès de Brunei, Grenada, Djibuti, Guinea Ecuatorial, Rwanda i Tonga. El 1983 n’havia reconegut tres i el 1985 en va reconèixer només un.