Finalment, castigats per racistes

Sud-àfrica va començar a institucionalitzar la segregació racial el 1948, però va poder participar sense problemes en els Jocs del 1952, el 1956 i el 1960 fins que va ser expulsada abans dels Jocs del 1964

L’exclusió va durar fins la fi de l’apartheid i els sud-africans van tornar el 1992, a Barcelona, amb Nelson Mandela a la llotja d’honor

Un cartell en una platja sud-africana, marcada com a zona per a blancs, durant els anys de l’apartheid. ARXIU.

Jordi Camps - BARCELONA

Esportistes de Sud-àfrica van participar en els Jocs Olímpics del 1904 i el 1908, abans de la formació de la Unió Sud-africana el 1910. El COI va reconèixer el Comitè Olímpic Sud-africà el 1912. El 1920 va ingressar al COI el primer membre sud-africà, Henry Nourse, que hi va estar fins al 1942. Sud-àfrica va participar en totes les edicions dels Jocs des del 1904 fins al 1960, mal- grat que l’any 1948 es va començar a institucionalitzar la segregació racial amb les diferents lleis de l’apartheid. Tot i això, el COI no hi va fer res fins al 1959, quan, arran de diverses queixes sobre la discriminació racial que es feia a Sud-àfri- ca, es va decidir a estudiar el cas. En la sessió del maig del 1959, el COI va acceptar les garanties que els va donar el seu membre sud-africà Reginald Honey -que hi havia entrat el 1946- que al seu país no hi havia discriminació en l’esport, i els esportistes sud-africans van poder anar als Jocs de Roma del 1960.

El 1962 les coses van començar a canviar. Les Nacions Unides van aprovar la resolució 1761 contra l’apartheid a Sud-àfrica. L’octubre del 1963, el COI va rebre una delegació del Comitè Olímpic Sud-africà que els va dir que l’apartheid era un afer intern seu i que el COI no hi tenia res a dir. El COI va aprovar una resolució que instava el Comitè Olímpic Sud-africà a declarar formalment que acceptava l’esperit de la Carta Olímpica, en especial els apartats referents a la no discriminació i a aconseguir que el govern del seu país modifiqués la seva política de discriminació en l’esport. Si no, Sud-àfrica quedaria fora dels Jocs de Tòquio. El febrer del 1964, en la reunió que es va fer a Inns- bruck durant els Jocs d’hivern, el COI va considerar que els sud-afri- cans no havien complert totes les condicions que els havien imposat i els va retirar la invitació perparticipar en els Jocs de Tòquio. Els esportistes sud-africans van quedar provisionalment exclosos dels Jocs però Reginald Honey, membre sud-africà del COI des del 1946 va continuar dintre de l’organisme. Entre 1965 i 1967, a cada trobada del COI el debat sobre Sud-àfrica tornava a sobre la taula. Els Jocs de Mèxic s’acostaven i calia prendre una decisió.

Ara sí, ara no

El febrer del 1968, els membres del COI es van trobar a Grenoble amb motiu dels Jocs d’hivern. El cas de Sud-àfrica va tornar. El president del COI, Avery Brundage, ha- via enviat tres membres del COI a Sud-àfrica per tenir informació de primera mà. Un cop vist el seu in- forme, el COI va decidir, per 37 a 28, que Sud-àfrica havia complert les condicions que li havien exigit quatre anys enrere i que, per tant, podia tornar als Jocs. El retorn se- ria el mes d’octubre, a Mèxic.

El procés de descolonització a l’Àfrica havia fet que una vintena de països africans haguessin anat ingressant al COI des del final de la Segona Guerra Mundial. No els va fer gens de gràcia haver de compartir res amb els racistes sud-africans i van decidir fer boicot als Jocs de Mèxic si Sud-àfrica hi participava.

A més, la prohibició que un equip de Sud-àfrica participés en els Jocs de Mèxic del 1968 va ser una de les quatre demandes que el Projecte Olímpic pels Drets Humans va presentar al Comitè Olímpic Internacional (COI) per no promoure un boicot als Jocs mexicans. Si el COI havia exclòs Sud-àfrica del moviment olímpic el febrer del 1964 a causa de la seva política d’apartheid i havia prohibit als sud-africans participar en els Jocs que es van fer a Tòquio aquell mateix any, com és que el problema sud-africà va ressuscitar quatre anys després?

Expulsats

Brundage va fer les seves habituals crides que l’esport no s’ha de barrejar amb la política. En una visita a Madrid, va afirmar: “La primera gran victòria contra l’apartheid sud-africà l’ha aconseguit el COI.” No se’n va sortir. Fins i tot els mexicans el van pressionar perquè no volien que tot l’esforç dedicat a organitzar els Jocs quedés en no res. El COI va haver de fer marxa enrere. A l’abril, el comitè executiu del COI va enviar un telegrama als seus membres en què recomanava que donessin suport a la decisió de no convidar-hi Sud-àfrica. El resultat va ser de 47 vots a favor de l’exclusió, 16 en contra i 8 abstencions, i el COI va retirar la invitació a Sud- àfrica. Brundage va afirmar que la decisió es va prendre per evitar un possible esclat de violència. Sud-àfrica no va competir a Mèxic. El juny del 1969, diversos comitès olímpics africans van demanar l’exclusió de Sud-àfrica del moviment olímpic. El COI va ajornar la decisió fins a la ses- sió del 1970 perquè totes les parts preparessin els seus arguments.

El Comitè Olímpic de Sud-àfrica va ser finalment exclòs del Moviment Olímpic el 1970 en la sessió que es va fer a Amsterdam. Per 35 vots contra 28 i 3 abstencions, el COI va retirar el reconeixement al Comitè Olímpic de Sud-àfrica, que no va tornar fins al 1991, quan es van abolir les lleis de l’apartheid i va poder participar a Barcelona, el 1992. Nelson Mandela, el carismàtic líder de la lluita contra la discriminació racial, que havia estat alliberat el 1990 després d’estar 27 anys empresonat va veure el retorn de la nova Sud-àfrica des de la llitja d’honor de l’estadi de Montjuïc.

Rhodèsia

El cas de Sud-àfrica no va ser l’únic relacionat amb el racisme que el COI va haver d’afrontar. Va ser el cas de Rhodèsia. Colònia britànica des de finals del segle XIX, els colons van imposar al país un règim racista i el 1965, després d’unes eleccions que va guanyar el Front Rhodesià d’Ian Smith van proclamar la seva independència de la Gran Bretanya. Rhodèsia ja havia participat en els Jocs del 1964 sota bandera britànica, però l’aïllament internacional que va provocar la seva proclamació d’independència unilateral la va deixar fora dels Jocs del 1968. El 1970 es va lliurar de l’exclusió en la mateixa sessió en que es va expulsar Sud-àfrica. El setembre del 1971, el COI va convidar Rhodèsia a participar en els Jocs de Munic si acceptava un seguit de condicions: havia de desfilar rere la bandera britànica, tots els components de l’equip havien d’acreditar la seva condició de ciutadans de la Gran Bretanya i. si algun guanyava sonaria el Good save the Queen. El govern de Salisbury va acceptar les condicions del COI. El Consell dels Esports d’Àfrica també, però no l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), que va considerar que la presència de Rhodèsia no tenia un caràcter esportiu, sinó polític. El rei Hassan II del Marroc, que llavors era el president de l’OUA va demanar la retirada de Rhodèsia. L’ONU va donar suport a la petició. La crisi no es va resoldre fins que els equips ja eren a Munic a punt per començar els Jocs. 43 països i un miler d’atletes amenaçaven de marxar si els 47 esportistes de Rhodèsia, entre els quals hi havia set negres, competien. Etiòpia va liderar la revolta i va reclamar el retorn dels seus esportistes, que ja estaven a la capital bavaresa. Avery Brundage va declarar que allò era només política, que Rhodèsia havia estat convidada a participar en els Jocs i ho faria i que estava segur que els grans països africans que ja estaven a Munic s’hi quedarien i participarien. El pronòstic de Brundage va ser errat. El 23 d’agost, tres dies abans de l’inici dels Jocs, el COI va retirar la invitació a Rhodèsia per 36 vots a favor, 31 en contra i tres paperetes en blanc.