Com fitxes de dòmino

Uns canvis a més que es van produir a un ritme de vertigen. Al febrer del 1989 l’URSS es va retirar de l’Afganistan, i va fer efectiu el que Gorbatxov havia promès un any abans. A la primavera, Hongria va obrir les seves fronteres. A l’estiu, un antic membre de Solidaritat es va convertir en el primer ministre de Polònia i milers de ciutadans de la RDA van deixar el país a través d’Hongria i d’Àustria. Gorbatxov va dir que res de repressió. El 9 de novembre el Mur de Berlín s’obria i aquella mateix nit, milers d’alemanys d’una i altra banda van començar a enderrocar el principal símbol de la Guerra Freda, que des del 1961 separava una ciutat, un país i dos sistemes polítics, socials i econòmics. L’efecte dòmino, aquella doctrina que els Estats Units van combatre durant dècades perquè temien que la conquesta del poder per part dels comunistes en un país arrossegaria els veïns, va acabar portant a la fi del comunisme a totes les democràcies populars.

Les tres repúbliques bàltiques -Lituània, Letònia i Estònia- van retrobar la independència perduda el 1940 la primavera del 1990. Alemanya es va reunificar el 3 d’octubre del 1990. A Sud-àfrica, Nelson Mandela havia estat definitivament alliberat el febrer del 1990 després d’haver estat empresonat des del 1962. L’apartheid es va abolir el 17 de juny del 1991. El 21 de desembre del 1991, moria la Unió Soviètica. També va esclatar Iugoslàvia i dels Balcans van arribar els únics problemes polítics exteriors que va haver-hi a Barcelona. Dels interiors en parlarem en el proper capítol. La mort de Josip Broz, Tito, el 4 de maig del 1980 va ser el detonant de totes les tensions nacionals que existien en l’Estat comunista sorgit de la Segona Guerra Mundial. El 25 de juny del 1991, Eslovènia i Croàcia van proclamar la seva independència de Iugoslàvia, que no ho va acceptar de bon grat. Eslovènia va mantenir una guerra de 10 dies amb Iugoslàvia que va acabar donant pas a un nou Estat. Croàcia, que va ser reconeguda internacionalment el gener del 1992, va lliurar una guerra més llarga i cruenta amb Iugoslàvia, però la pitjor part se la va emportar Bòsnia, que es va declarar sobirana l’octubre del 1991, però la seva independència no va ser reconeguda fins a l’abril del 1992. El 22 de maig, Eslovènia, Croàcia i Bòsnia van entrar en les Nacions Unides, tot i que la guerra Bòsnia duraria fins el 1995.

Uns sí, uns no

El COI no va tractar igual tots aquests països que van assolir la independència en els mesos previs als Jocs de Barcelona. La proximitat dels Jocs va fer que alguns d’aquests països fessin més via a buscar el reconeixement del COI que no el de l’ONU. El 25 de juliol del 1992, els ulls de tot el món estarien posats en la cerimònia d’inauguració dels Jocs de la 25a Olimpíada que s’havia de fer a Barcelona i tothom hi volia ser amb la seva bandera i el nom escrit en un cartell. Amb Alemanya no hi va haver cap problema. El 1991 ja va competir amb un equip unit en els mundials d’atletisme i de natació. El 9 de juliol del 1991, tres setmanes després de la fi de l’apartheid, el COI va reconèixer el Comitè Olímpic de Sud-àfrica, absent dels Jocs des del 1960. El 25 de juliol del 1991, el dia que faltava un any exacte per a l’inici dels Jocs de Barcelona, el COI va enviar les invitacions a 167 comitès olímpics. Estònia, Letònia i Lituània van recuperar el seu lloc en el COI el setembre del 1991. En la reunió de la comissió executiva que es va fer a Berlín, el COI va aprovar la reintegració d’aquests tres comitès, que va ser ratificada en una votació de correu per l’assemblea. Va ser una reintegració i no un reconeixement perquè els tres països ja havien estat membres del COI i havien competit en els Jocs abans que l’URSS se’ls annexionés. Estònia va participar en els Jocs del 1920 al 1936, Letònia del 1924 al 1936 i Lituània en els del 1924 i el 1928. El 17 de gener del 1992, es van reconèixer de forma provisional els comitès de Croàcia i Eslovènia perquè els atletes poguessin competir en els Jocs d’hivern d’Albertville. En aquests Jocs, també va competir l’anomenat Equip Unificat, format per esportistes de cinc repúbliques de la ex-URSS: Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Kazakhstan i Uzbekistan, fruit de l’acord de Samaranch amb el president rus Boris Ieltsin, que va acabar renunciant a veure la bandera russa desfilant aquell mateix any en els Jocs. Samaranch va dir en aquell moment que l’acord mostrava que “el COI segueix la seva política de flexibilitat per adaptar-se a les evolucions geopolítiques”. Cap d’aquests comitès no estava encara reconegut, ja que van haver d’esperar fins el 9 de març del 1992, quan el COI va reconèixer provisionalment els comitès de dotze repúbliques sorgides de la descomposició de l’URSS -Rússia, Bielorússia, Ucraïna, Armènia, Geòrgia, l’Azerbaidjan, Moldàvia, l’Uzbekistan, el Turkmenistan, el Tadjikistan, el Kirguizistan i el Kazakhstan. El COI va arribar en aquell moment a 183 comitès olímpics reconeguts. Els esportistes de tots aquests països que havien anat declarant la seva independència durant l’any 1991 van participar en els Jocs dintre de l’Equip Unificat de la Comunitat d’Estats Independents (CEI) d’efímera durada i van ser representats per l’himne i la bandera olímpica.

Iugoslàvia

El cas més complicat de resoldre va ser el de Iugoslàvia. Les Nacions Unides van imposar un seguit de sancions a Iugoslàvia, entre les quals s’incloïa la prohibició de participar en competicions esportives. La selecció de futbol de Iugoslàvia va ser exclosa de l’Eurocopa del 1992 per a la qual s’havia classificat. Per tant, els esportistes del que quedava de Iugoslàvia -serbis, montenegrins i macedonis- no podien participar en els Jocs de Barcelona. El COI, que sempre ha proclamat que els Jocs són una competició entre esportistes i no entre països, va trobar finalment una aplicació pràctica a la seva doctrina i va arribar a un compromís amb les Nacions Unides i amb Iugoslàvia. Iugoslàvia no podria participar en els esports d’equip en els quals s’hagués classificat, però els esportistes iugoslaus -serbis, montenegrins i macedonis- sí que ho podrien fer individualment, com a atletes independents, vestits de blancs, sense dret a portar cap insígnia indentificativa i sota bandera i himne olímpics. Els atletes bosnians van poder competir amb el seu comitè, que va ser reconegut in extremis. La iniciativa de Samaranch va fer encara més universals els Jocs i va portar a la pràctica una altra part de la gran filosofia olímpica: els esportistes no han de pagar les accions dels polítics.

Els Jocs de Barcelona van marcar un punt d’inflexió en la història olímpica. Per l’organització, per l’ambient que es va viure a la ciutat i per l’èxit esportiu, però també perquè les circumstàncies internacionals hi van ajudar. El món del 1992 tenia molt poc a veure amb el del 1986, quan la capital catalana va rebre l’encàrrec d’organitzar els Jocs. Mijail Gorbatxov, ja no estava en el poder quan es van fer els Jocs de Barcelona l’estiu del 1992. Havia dimitit el dia de Nadal del 1991. Tot i el trasbals geopolític que hi va haver durant la Olimpíada de Barcelona, en els Jocs del 1992 només hi va haver cinc equips que participessin per primer cop en uns Jocs Olímpics d’estiu: Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Namíbia i l’Equip Unificat. La xifra més petita de noves incorporacions des del 1976, quan ho van fer tres equips -entre els quals Andorra-. És clar que dintre de l’Equip Unificat hi havia esportistes de 12 equips diferents que ja van poder competir amb el seu nom quatre anys després a Atlanta. Per això, entre d’altres coses, en els Jocs del 1996 es van estrenar 25 comitès olímpics i la xifra de participació es va enlairar fins al 197 comitès olímpics.

Atlanta vs Atenes

Els Jocs del 1996 eren els del Centenari i van quedar marcats per la concessió a Atlanta en detriment d’Atenes. Va ser una elecció polèmica, tot i que tampoc no va faltar qui va pensar que va ser una bona decisió del COI, que el 1996 Atenes no estava preparada per organitzar uns Jocs Olímpics. En tot cas, la derrota va ser amarga per als grecs. L’actriu Melina Mercouri, llavors ministra de Cultura de Grècia, no es va estar d’afirmar: “La Coca Cola ha derrotat el Partenó”. També hi ha qui va tornar a pensar en aquell pacte no escrit que es diu que hi ha entre el COI i els Estats Units, segons el qual els Jocs han de tornar, periòdicament, als Estats Units,. L’inici dels Jocs del 1996 va tornar a oferir una mostra de les contradiccions del COI. El dia abans de la inauguració, es va modificar la regla 34.1 de la Carta Olímpica. Des d’aquell dia, “a la Carta Olímpica, l’expressió `país’ significa un Estat independent reconegut per la comunitat internacional”. Per tant, es va convertir l’ONU en l’òrgan determinant de qui podia entrar o no en el COI. Aquell dia el COI va posar bona part de les decisions de l’olimpisme en mans del seu gran enemic durant 100 anys: la política. En la desfilada, hi va ser present una delegació de Palestina, amb un únic atleta. Palestina no era un estat independent, però el COI l’havia reconegut de forma provisional el 1993, pendent de que administrés un territori per al seu reconeixement definitiu. La presència de la delegació de Palestina va ser un acte polític, tot i que al mateix temps lligava amb la concepció del baró de Coubertin sobre què era un país. Novament el joc a dues bandes que el COI ha practicat durant tota la seva existència.

A Atlanta també hi va haver lloc per al terror. Dos dies abans de la inauguració un Boeing 747 de la TWA va explotar quan volava per la costa est dels Estats Units. El 27 de juliol, una bomba va esclatar al parc del Centenari amb un balanç de dos morts i 112 ferits. No hi va haver cap esportista afectat, però el record del que va passar el 1972 a Munic va tornar per unes hores. En el seu llibre autobiogràfic, Samaranch va escriure sobre aquell fet: “Els Jocs d’Atlanta es recordaran també per l’explosió d’un artefacte instal·lat en una paperera del parc del Centenari, equipament públic que era totalment aliè a les instal·lacions olímpiques.” A Atlanta es van batre tots els rècords de participació i per primer cop en la història dels Jocs Olímpics, tots els comitès olímpics nacionals que estaven reconeguts van participar-hi. Gairebé també es van batre tots els rècords de desastres organitzatius. Tants que Samaranch no els va poder atorgar el qualificatiu de millors jocs de la història que havia anat donant a tots els que havia presidit i els va qualificar d’”excepcionals”.

Els últims de Samaranch

Samaranch no va proclamar els Jocs d’Atlanta com els millors de la història, però sí que ho va fer quatre anys després amb els de Sydney. Els australians van organitzar uns Jocs que tothom va pensar que havien de suposar un punt de no retorn pel que fa a la participació, al gegantisme. Hi va haver més de tot que mai. Més esports, més proves, més països i més atletes que mai. També van tenir la major participació femenina i els majors controls antidopatge. A més, van ser els primers Jocs ecològics i també els primers que es van fer després de l’escàndol de corrupció del 1999 que va sacsejar les centenàries estructures del COI. Els reptes del segle XXI van ser a Sydney, que no va tenir greus problemes polítics de què preocupar-se. Cosa que no vol dir que el món estigués en pau. Fins i tot les dues Corees van desfilar plegades rere una única bandera, tot i que van competir en equips separats. També van desfilar quatre atletes de Timor Oriental sota el cartell d’IOA (Atletes Olímpics Individuals). Sydney també va tenir temps per recordar el seu passat més fosc i el genocidi comès sobre els aborígens. La futura campiona dels 400 m, Cathy Freeman, va encendre el pebeter i es va convertir en el símbol del país. Els de Sydney van ser els darrers Jocs de Joan Antoni Samaranch al capdavant del COI. L’1 d’octubre, Samaranch es va acomiadar amb un simple “Adéu” i ho va fer en català. Mesos més tard, el juliol del 2001, deixava la presidència en mans de Jacques Rogge i els Jocs del 2008 en mans de Pequín.

Retorn a Atenes

No va ser el 1996, l’any del Centenari, però Atenes va tenir finalment els seus segons Jocs Olímpics dos segles, numèricament parlant, després. El 1997 la capital grega va rebre la organització dels Jocs del 2004. I ho va fer en un moment en què no hi havia ni amenaça de problemes econòmics o de boicots, en que el nou ordre internacional havia acabat amb els dos blocs i semblava que els problemes, tot i que el món seguia ple de misèries, es podien resoldre de forma més o menys pacífica. A l’esport i a l’olimpisme hi havia diners per gastar com es volgués. Tot era de color de rosa. Set anys després, quan va ser l’hora de començar els Jocs d’Atenes tot havia canviat. L’11 de setembre del 2001, a Nova York, va començar realment el segle XXI. L’enemic ja no tenia míssils, tancs o moltes divisions. Era un enemic invisible que podia colpejar en qualsevol moment de la manera més inesperada i això encara feia més gran el terror. Després de l’11-S van venir les intervencions a l’Afganistan i a l’Iraq i l’11-M a Madrid. El món tornava a estar sacsejat. La tranquil·litat olímpica havia durat tot. Els Jocs podien ser un gran objectiu per al nou enemic, Bin Laden i Al-Qaeda.

Abans d’arribar a Atenes l’estiu del 2004, els Jocs van passar per Saklt Lake City l’hivern de 2002. Els Jocs d’hivern de Salt Lake City ja van ser uns Jocs ostatges de la seguretat. De la seguretat i de noves turbulències polítiques. El president de Rússia, Vladimir Putin, va acusar solemnement el COI de mostrar parcialitat en contra de Rússia. El Parlament va recomanar no participar en la cerimònia de cloenda en senyal de protesta i un portaveu del govern rus va arribar a amenaçar amb la retirada de Rússia del Moviment Olímpic. Els russos es van considerar perjudicats per les decisions del jutges en patinatge, esquí de fons i hoquei sobre gel, decisions sobre dopatge incloses. Al final no va passar res, però en un discurs que tothom va poder veure per televisió, Putin va recuperar part del discurs dels darrers temps de l’URSS en referir-se al “paper negatiu de l’excessiva comercialització” dels Jocs de Salt Lake City “en contradicció amb els principis de l’olimpisme”. Cinc anys després, tot havia tornat a la normalitat. El 4 de juliol del 2007 el COI va atorgar els Jocs d’Hivern del 2014 a la ciutat russa de Sotxi, que va presentar una candidatura que tenia previst gastar-se 12.000 milions de dòlars en tota la regió. Putin, que tenia una residència de vacances en la zona, va dir que la “família olímpica ser sentiria com a casa a Sotxi”. Uns Jocs que acabarien sent un malson per a Rússia, Putin i el COI per culpa del dopatge.

Els Jocs d’Atenes es van fer tal i com estava previst l’estiu del 2004. No va passar res, però no sembla gaire lògic haver de celebrar el que es considera una festa de l’esport, de la fraternitat, de la universalitat sota l’atempta vigilància de 70.000 policies i soldats, amb avions Awac i míssils Patriot preparats per a qualsevol contingència, amb la OTAN tenint quasi tant protagonisme com els comitès olímpics o les federacions internacionals. Els Estats Units es van fer càrrec de 250 dels 650 milions de dòlars que va costar la seguretat dels Jocs. Els Estats Units eren conscients que estaven en el centre de la diana de molta gent. El mes d’abril del 2004, un sondeig de l’agència Associated Press revelava que un 50 per cent dels nord-americans estaven segurs que hi hauria un atemptat en els Jocs d’Atenes. No va passar res. Més de 10.000 esportistes de 201 comitès olímpics nacionals van participar en la festa. El llançament de pes es va fer a Olímpia, allà on es van disputar els jocs de l’Antiguitat, encara que el llançament de pes no era un de les proves que es feien en aquella època. La marató es va acabar en el restaurat estadi de marbre on es van fer els Jocs del 1896 i la flama olímpica va passar pels cinc continents per primer cop en la història. El 29 d’agost del 2004, Atenes va donar el relleu a Pequín.