Després de la Gran Guerra, els Jocs van con­ti­nuar a Anvers, el 1920, i ho van fer inau­gu­rant la història olímpica de boi­cots. Els futurs boi­cots de la història olímpica, serien tots de part dels països que havien de par­ti­ci­par cap als orga­nit­za­dors o en pro­testa per la presència d’algun país en con­flicte en la com­pe­tició. El 1920 no. El boi­cot va venir de dalt, van ser els orga­nit­za­dors i el mateix COI el que va impe­dir par­ti­ci­par a un grup de països. El COI va accep­tar, tot i que s’amagués sobre una dis­cu­ti­ble inter­pre­tació de les seves regles, cas­ti­gar els països que havien pro­vo­cat, i per­dut, la Pri­mera Guerra Mun­dial. Es va con­si­de­rar que era impen­sa­ble la presència d’espor­tis­tes ale­manys com­pe­tint en el sol belga que no feia tant que havien ocu­pat per la força de les armes.

Cou­ber­tin explica en les seves memòries que “pro­cla­mar solem­ne­ment un ostra­cisme l’endemà d’un con­flicte que venia d’ensan­go­nar Europa pro­vo­ca­ria un esquinç en la cons­ti­tució olímpica fins aquell moment tant resis­tent que en podria pro­vo­car un pre­ce­dent perillós. Però la solució era ben sim­ple”. Des del 1896 era el comitè orga­nit­za­dor qui envi­ava les invi­ta­ci­ons als dife­rents comitès olímpics naci­o­nals per a par­ti­ci­par en els Jocs. Des del 1908 aques­tes invi­ta­ci­ons s’envi­a­ven en nom del COI, però segons Cou­ber­tin, el COI “no tenia cap decisió nova a pren­dre”. Ale­ma­nya havia estat pre­sent en tots els Jocs ante­ri­ors. Segons la Carta Olímpica no es podia dis­cri­mi­nar ningú per raons polítiques, ni racis­tes, ni reli­gi­o­ses. El comitè d’Anvers però no va con­vi­dar Ale­ma­nya, Àustria, Hon­gria, Bulgària i Tur­quia. Tots aquests països exis­tien i no havien dis­sol el seu comitè olímpic.

El 1919 el COI tenia 38 mem­bres. A la tro­bada que es va fer a Lau­sana l’abril del 1919 s’hi van reu­nir Cou­ber­tin i set mem­bres més. Dels vuit, cinc eren de països que havien par­ti­ci­pat en la Pri­mera Guerra Mun­dial. El COI va deci­dir que només els països que esti­gues­sin repre­sen­tats en el COI tenien dret a par­ti­ci­par en els pro­pers Jocs Olímpics. No obs­tant, el comitè orga­nit­za­dor podia con­vi­dar als països no euro­peus que no esti­gues­sin repre­sen­tats en el COI. Un acord fet a mida per excloure els com­po­nents dels ano­me­nats impe­ris cen­trals però que no s’aguan­tava de cap manera, ja que din­tre del COI hi havia dos ale­manys, dos austríacs, dos hon­ga­re­sos, un búlgar i un turc. Només un dels mem­bres ale­manys havia mort durant la guerra. En aquells temps, els mem­bres del COI ho eren men­tre esta­ven vius sem­pre i quan no vio­les­sin les nor­mes olímpi­ques. El príncep rus Leon de Ourous­sof va seguir din­tre del COI tot i que Rússia ja no exis­tia, ell estava a l’exili i la nova URSS no només no reco­nei­xia el COI sinó que el rebut­java. La doc­trina de Cou­ber­tin segons la qual els mem­bres del COI no repre­sen­ten el seu país en el COI sinó que són els repre­sen­tants del COI en el seu país va que­dar total­ment en entre­dit. En la pri­mera gran difi­cul­tat que se li va plan­te­jar, la sagrada auto­no­mia que Cou­ber­tin pro­cla­mava als qua­tre vents havia que­dat en no res.

La majo­ria dels països euro­peus no van repren­dre les acti­vi­tats espor­ti­ves amb Ale­ma­nya fins que aquesta va ser admesa en la Soci­e­tat de Naci­ons. I això que entre les san­ci­ons que el Trac­tat de Ver­sa­lles impo­sava a Ale­ma­nya i els seus ali­ats no hi havia cap referència a l’esport. Un pre­ce­dent que ens demos­tra que el COI tam­poc no va es va inven­tar res quan el 1996 va modi­fi­car la Carta Olímpica per impe­dir el reco­nei­xe­ment de qual­se­vol comitè olímpic d’un ter­ri­tori que no fos mem­bre de les Naci­ons Uni­des. El 15 d’agost del 1920 es va des­ple­gar a Anvers per pri­mer cop la ban­dera olímpica amb els cinc anells símbol dels cinc con­ti­nents units en la pau i l’amis­tat, però no hi havia espor­tis­tes de tots els països per poder-la veure. El 1921, Cou­ber­tin va escriure un arti­cle en una revista fran­cesa en la qual deia: “Mal­grat cer­tes desil·lusi­ons que han arruïnat en un ins­tant les meves espe­ran­ces més belles, jo crec encara en les vir­tuts pacífiques i mora­lit­zants de l’esport. Sobre el ter­reny de joc no hi ha ni amics ni ene­mics polítics o soci­als, només els homes que prac­ti­quen un esport”.

Cou­ber­tin no va ser l’únic que es va moure durant la Guerra. L’esport començava a tenir la seva importància i el con­trol dels Jocs era molt lla­mi­ner. Les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals volien la seva quota d’un poder que el COI aca­pa­rava. El suec Sig­fried Eds­troem, pre­si­dent fun­da­dor el 1912 de la fede­ració inter­na­ci­o­nal d’atle­tisme, va ser esmen­tat per Cou­ber­tin, segons se cita en una bio­gra­fia del baró, com el res­pon­sa­ble de la tensió: “Busca des­mun­tar el COI i subs­ti­tuir-lo per un comitè de fede­ra­ci­ons del qual ell seria el cap”. Eds­troem va entrar en el COI l’any 1920 i n’arri­ba­ria a ser el pre­si­dent del 1946 al 1952. La Soci­e­tat de Naci­ons que va néixer el 1919 de les cen­dres de la guerra va ser un dels ele­ments que els opo­si­tors a Cou­ber­tin van usar per por­tar l’olim­pisme cap a una altra via. Si aquest nou orga­nisme havia de regu­lar les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, perquè no havia de con­tro­lar també els Jocs Olímpics? Cou­ber­tin s’hi va opo­sar de totes totes i va acon­se­guir man­te­nir la inde­pendència, a la seva manera, del COI.