L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Pep Guardiola
Guardiola: la Champions que mai guanyarà
Quan tenia 13 anys, amb un acte d’inconsciència, vaig regalar un cromo d’en Guardiola a una noia que m’agradava mentre li deia que escoltés el Dissimulat d’Els Pets. Ella era en una botiga de llaminadures al carrer de la Creu de Girona, jo passava accidentalment amb uns amics i, en veure-la a dins, vaig fer servir l’excusa del cromo per donar-li una conversa àrida en què ella va elogiar hiperbòlicament el físic del de Santpedor en contraposició el·líptica a la meva cara d’adolescent nihilista. Un error de càlcul.
Ella no ho sabia, però els caps de setmana sempre em movia pels camps amb els braços arquejats i enganxats al pit mentre buscava la passada curta a un toc com feia en Guardiola, cercant el gest precís amb la pilota per sentir-me director d’una orquestra parcialment desafinada. Tots volíem ser Guardiola, era el James Dean de la nostra generació, l’esperança que es podia ser català i triomfar en el Barça, i, per això, els que jugàvem en la seva posició donàvem instruccions als nostres companys movent hiperbòlicament els braços com feia ell. Tampoc teníem clar què volíem dir però aquella gesticulació de qui demana més moviment ens feia sentir parts d’un somni compartit amb qui teníem enganxat a l’habitació, una fantasia que sentíem real quan picàvem la pilota per sota per saltar una línia de pressió i la col·locàvem als peus d’un company: fèiem de Guardiola.
A més, per acabar d’arrodonir la història, molts nens ens vam assabentar de qui era Tarradellas amb el “Ja la tenim aquí” a la plaça de Sant Jaume, la nostra primera gran connexió històrica d’un país que tenia el Barça com a seu on dipositar esperances col·lectives, i que veia en Guardiola un símbol més d’una nova generació disposada a menjar-se el país com feien els Lluís Gavaldà, Miquel Calçada, Montserrat Roig o Quim Monzó: en Pep era una Catalunya amb ganes de ser Catalunya i per això era el més nostre del dream team.
Per cert, a mode de reparació personal i de memòria històrica, aquesta noia del cromo ara és la meva dona i tenim quatre fills que al·lucinen amb en Guardiola entrenador. No té importància, ja ho sé, però és la Champions que mai tindrà en Guardiola perquè, entre altres coses, els cabells tipus germans Gallagher cantant Wonderwall els tinc jo.