L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Eusebio
Eusebio va guanyar Charles Manson
Una tarda d’estiu de poca feina i mansa creativitat em vaig obsessionar pel rostre dels assassins anys després d’haver comès els crims pels quals estaven empresonats. Soc peculiar, ho sé, i per augmentar la conscienciació social envers la singularitat pròpia us diré que de petit m’emportava pedres a les butxaques per ajudar-les a canviar de vida. No em van diagnosticar res important. Tornem als criminals. Un cop tenia la foto els mirava per discernir si a través del gest es podia aventurar si hi havia bogeria en Mark David Chapman o el mal absolut en Charles Manson. Es podia percebre el mal a través de la mirada? Aquesta pregunta em va portar hores de reflexió i, com sempre, cap conclusió.
De totes maneres, la part positiva de l’exercici va ser que dies més tard vaig ampliar el treball d’investigació en l’àmbit de la bondat amb els somriures de gent aparentment bona en el sentit literal del mot: viure la vida cercant el bé dels altres com el voldries per a tu mateix (Amén). Aquí em va sortir l’Eusebio, el somrís del dream team, el posat afable ara i sempre, el tarannà plaent de qui remenava la pilota amb la subtilesa del qui tracta els altres amb tendresa, el futbolista polivalent més valorat en l’absència que no pas en el gaudi de la seva presència, l’imprescindible silenciós, el protagonista de la falta de Wembley perquè la simulació no entrava dins els seus plans, el canvi d’orientació de perfecció arquitectònica, el sacrifici físic aparentment antagònic precisament pel seu aspecte físic, i el més fonamental, l’equilibri necessari per destensar qualsevol vestidor amb necessitat de guanyar-ho tot: Eusebio era la rialla indispensable per a la salut emocional del dream team.
En definitiva, i anem a la part primordial de l’article, Eusebio no només va servir per posar música al ritme de joc sobre el qual s’estructurava el dia a dia del dream team, sinó que també ha estat fonamental perquè hagi deixat de buscar el rostre del mal per obsessionar-me en aquelles mirades en què la bondat parla en silenci: Eusebio no només ens va donar la falta de Koeman, sinó que va guanyar Charles Manson per golejada.