L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Bruins Slot
Bruins Slot, l’home que no va fitxar Juanele
L’home que va negar el fitxatge de Juanele al·legant davant de Cruyff i Rexach que no era aconsellable pels comentaris escoltats a Gijón sobre la vida nocturna de la mare del jugador, era com l’oncle silenciós que no t’estimes gaire però dona equilibri familiar, com l’amic dels pares que venia a dinar un cop a l’any i no et fotia gaire cas, com l’ajudant ideal que t’aconsella abans de la final de Wembley que potser no és el dia per sortir amb defensa de tres davant els Lombardo, Mancini i Vialli. El gol va ser de Koeman però ell la va clavar.
Aquest era Tonny Bruins Slot dins l’equip tècnic del dream team, massa holandès per entrar en una cultura mediterrània, mesuradament discret per fer ombra a Cruyff, i suficientment desconnectat dels intangibles del futbol per ser valorat en lloc de ser estimat. Per això ens va sorprendre quan la nit del 5-0 va deixar de banda el seu posat d’austeritat emocional de naturalesa calvinista per obrir la mà mostrant el sentit de pertinença a la comunitat barcelonista. Aquell dia Bruins Slot es va prendre la llicència de ser personatge principal d’una història que ell ajudava a construir des de darrere les bambolines, sabent que havia de treballar sense ambicionar la perpetuïtat de la glòria individual.
A partir d’aquí, l’home que gaudia fent d’àrbitre els entrenaments, va recomanar el fitxatge de Thomas Christiansen, i tenim el dubte de com es deuria comunicar amb Rexach, va personificar millor que ningú la necessitat de tenir soldats a la rereguarda per enaltir els mèrits dels generals que passen a la història. A més, en uns anys on els entrenadors gaudeixen d’equips tècnics que mesuren fins i tot la regularitat dels eructes dels jugadors segons la quantitat de proteïna ingerida, té un component romàntic pensar la figura de Bruins Slot com aquell que concentrava les trenta mil funcions que avui en dia es reparteixen càrrecs amb noms anglesos, i és que sovint el futbol en tornar-se excessivament analític ha perdut allò que convertia el bo d’en Tonny en l’ajudant perfecte: l’instint com a punt de partida del coneixement.