L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Bakero
Què merdes un ‘beatle’? Jo vull ser en Bakero!
Qualsevol relat esportiu necessita èpica perquè l’emotivitat sigui la llavor de l’eternitat, i l’heroica del dream team la posava José Mari Bakero, l’home que va curar traumes saltant entre una legió alemanya amb la fe del que desconeix l’impossible. Per això és Bakero qui t’emportaries per creuar un Ebre farcit de fatxes, a qui trucaries les matinades de temors insensats sense diazepans a prop, i qui faries trotar al costat d’en Clint Eastwood mentre busquen el xèrif corrupte que maltracta les prostitutes del saloon.
El nostre capità era l’ànima del soldat caigut dempeus, l’amic retrobat d’aquell equip, el líder unànime que emparava una afició que el va canonitzar en vida després del gol de Kaiserslautern, i que va rebre d’ell la genètica que anys després hem identificat com a pròpia: la passada enrere per engendrar un nou espai, el toc curt per dinamitzar la possessió, l’arribada de la segona línia aprofitant els buits creats pels davanters, i el convenciment que l’instint de supervivència, la pugna al mig del camp, i l’afany de persistir enmig del combat poden anar acompanyats d’una tècnica depurada i una intel·ligència tàctica superior a la resta. Ras i curt, com les seves transicions, Bakero era el dream team i el Barça del futur.
A més, Bakero ho tenia tot perquè estèticament representava aquell futbol dels noranta allunyat de la metrosexualitat postmoderna. No calia ser atractiu de revista, portar el cabell rasurat per un barber mainstream, caminar com un model de passarel·la amb posat de perxa, ni tenir l’altura de porter de discoteca per ser erigit com a ídol de masses. Bakero seduïa perquè saltava al Camp Nou com si estigués jugant un partit prop del vell Atotxa, i aquesta proximitat estètica amb la normalitat feia que als quinze anys quan em vaig negar a tallar-me el cabell i em deien “Vols ser un beatle?”, jo respongués amb la veu de l’ànima: “Què merdes, un beatle? Jo vull ser en Bakero!”