“Sim­ple­ment estic sent jo, una per­sona a qui agrada par­lar, ani­mar, exer­cir de líder i, sobre­tot, gua­nyar. La gent m’ha des­co­bert així, però els que veri­ta­ble­ment em conei­xen no estan gens sor­pre­sos.” Paul Pogba (Lagny-sur-Marne, França, 1993) és avui el que tot­hom havia ima­gi­nat que algun dia seria, un refe­rent del fut­bol mun­dial. Una faceta encara qüesti­o­na­ble quan s’enfunda la samar­reta del Manc­hes­ter Uni­ted, on els 100 mili­ons d’euros de traspàs i l’arri­bada de noves jerar­quies com les de Bruno Fer­nan­des tenen l’exu­be­rant mig­cam­pista francès encara en dèficit. Però quan es tracta de defen­sar l’equip del gall, Pogba ja canta, alli­be­rat després d’un mun­dial de Rússia que li va treure una llosa de sobre i con­ver­tit ara sí en el mig­cam­pista total que un dia va pro­me­tre ser. Un fut­bo­lista des­bor­dant física­ment, amb capa­ci­tat per abraçar metres, sacri­fi­cat defen­si­va­ment i al mateix temps amb bon peu per asso­ciar-se i per arri­bar a camp con­trari a acom­pa­nyar els atacs del seu equip.

Pogba avui som­riu com el líder que un dia anhe­lava ser. En la retina queda la seva imatge aixe­cant la copa del món, però en la seva memòria també pesa un tra­jecte que no sem­pre va ser agraït, cica­trius que també for­men part del crei­xe­ment de qual­se­vol fut­bo­lista, fins i tot d’aquells que sem­bla­ven pre­des­ti­nats. En el cas de Pogba, algu­nes són fins i tot recents. I és que set­ma­nes abans d’aca­bar con­que­rint la copa del món, i amb una actu­ació indis­cu­ti­ble per part seva, el mig­cam­pista del Uni­ted va haver d’escol­tar xiu­lets a l’Alli­anz Rivi­era de Niça durant un amistós de pre­pa­ració con­tra la selecció d’Itàlia, en uns esde­ve­ni­ments que li devien fer mirar encara més enrere, a l’estiu del 2016, quan l’Euro­copa de França va ser un moment traumàtic de la seva car­rera, amb tot un país recla­mant que portés els bleus a la victòria i en què, mal­grat que l’equip del gall va aca­bar jugant la final, Pogba va estar sem­pre a l’ull de l’huracà, molt cri­ti­cat per un ren­di­ment incons­tant i per una premsa que no li’n dei­xava pas­sar cap. Una de les imat­ges del tor­neig, de fet, va ser la del mig­cam­pista fent un gest des­pec­tiu cap a la tri­buna de premsa després d’un gol con­tra Albània de Dimi­tri Payet que ell sem­pre va des­men­tir, però que va ser objecte de debat durant dies. “El pro­blema de Pogba és que es posa massa pressió a si mateix quan juga amb la selecció”, va diagnos­ti­car ales­ho­res l’exfut­bo­lista del Barça Chris­tophe Dugarry. Una hipòtesi que es va man­te­nir esta­ble en el temps. Com també ho va fer el suport inqüesti­o­na­ble d’un selec­ci­o­na­dor, Didier Desc­hamps, que durant tota la seva gestió ha tin­gut la capa­ci­tat de man­te­nir un bloc força imper­me­a­ble i de con­ver­tir un equip d’indi­vi­du­a­li­tats en un col·lec­tiu, en un bloc en què Pogba avui se sent fort i pro­te­git. “A Paul a vega­des li exi­gei­xen que faci coses de davan­ter, que deci­deixi par­tits, i no podem obli­dar que és mig­cam­pista”, ha defen­sat Desc­hamps algun cop. “Didier ha estat sem­pre al meu cos­tat, no m’ha rega­lat mai res, però ha estat sin­cer i m’ha aju­dat a con­ver­tir-me en el líder que avui sóc, a tenir aquesta con­fiança”, ha reco­ne­gut el mig­cam­pista d’ori­gen guineà, avui capaç de sos­te­nir la pressió d’una selecció que no pot ama­gar que és entre les favo­ri­tes per aca­bar llui­tant pel títol a la gespa de Wem­bley.