Política i esport
Un estat, una selecció, una lliga
Tots els nous estats europeus nascuts en el darrer quart de segle han creat, a més d'una selecció oficial, les seves pròpies competicions nacionals
Entre les bones actuacions dels nounats estats europeus destaquen el tercer lloc de Croàcia en el mundial de 1998 i el subcampionat de la República Txeca en l'Eurocopa de 1996
El procés sobiranista català ha generat apassionats debats en tots els àmbits de la societat. L'esport, amb el futbol al capdavant, convertit en un dels principals fets socials del nostre temps, no podia ser-ne cap excepció. L'unionisme, conscient del pes que té el Barça, la principal entitat esportiva del país, ja s'ha afanyat a esgrimir com un dels seus més sòlids arguments el retrocés que comportaria per al club de la capital catalana la independència del país i la creació d'una lliga nacional que, al seu parer, avorriria els culers.
Certament, l'organització de l'esport català en una futura Catalunya independent és un debat de primer ordre que per la rellevància mediàtica que té, sobretot, el futbol ha provocat la necessitat d'anticipar escenaris per combatre determinats arguments. El Consell per a la Transició Nacional va ser un dels primers a afegir-se al debat tot adduint que els clubs catalans no haurien de tenir cap problema per continuar participant en les competicions estatals espanyoles. L'argument principal era que aquestes competicions les organitzen entitats privades que agrupen clubs també privats i que, de fet, ja accepten clubs estrangers, com és el cas dels andorrans.
El president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), Javier Tebas, convertit en agent polític unionista, va posar fre a aquesta proposta afirmant que els clubs catalans quedarien exclosos de la LFP en cas d'una Catalunya independent. Tebas, però, matisava les seves taxatives afirmacions amb un epíleg que va tenir menys repercussió mediàtica, que aquests clubs podrien tornar a competir en la LFP en cas que hi hagués un acord entre estats (entre la Catalunya independent i l'Estat espanyol) a imatge del que ja existeix amb Andorra.
Enmig d'aquest enrenou politicoesportiu, sembla que el Barça ja hauria preguntat a algunes de les principals lligues europees (especialment a la Ligue 1 francesa) si seria benvingut a les seves competicions preveient una hipotètica expulsió de la LFP en cas d'una proclamació unilateral d'independència.
Nou estat, nova selecció
Com que el tema és d'allò més candent, sembla procedent revisar com s'ha organitzat l'esport després de la independència en els estats que han nascut al continent europeu des de 1990. I en tots els casos hi ha un denominador comú. El naixement d'un nou estat ha anat associat a la constitució d'una nova selecció oficial (a excepció de Kosova, que tot i tenir un equip nacional des de ben abans de la seva independència, proclamada el 2008, no va poder disputar cap partit oficial fins al 2014, tot i continuar sense ser membre ni de la FIFA ni de la UEFA) i en ocasions amb un èxit notable. El tercer lloc de Croàcia en el mundial de 1998 o el subcampionat de la República Txeca en l'Eurocopa de 1996 en serien els exponents més remarcables.
Sembla clar, doncs, que un estat català comportaria de manera immediata la creació d'una selecció nacional que participaria de manera oficial en les competicions internacionals. Sempre que, és clar, Catalunya passés a integrar-se a les Nacions Unides, l'inconvenient que fins ara ha esgrimit la FIFA per no reconèixer l'única selecció d'un estat independent europeu que avui dia no pot competir oficialment, Kosova.
Nou estat, nova lliga
Si la creació d'un nou estat, com hem vist, comporta la constitució immediata d'una selecció nacional, aquesta no és l'única característica que defineix l'organització del futbol de després de la independència. Tots, absolutament tots, els estats europeus creats en el darrer quart de segle han vist néixer, en el moment de la seva independència, una lliga nacional que, òbviament, ha implicat que els seus clubs abandonessin les competicions estatals en les quals participaven anteriorment.
En el moment de la desintegració de la Unió Soviètica, tots els nous estats independents van crear les seves pròpies lligues. Això va implicar, per exemple, que el Dinamo de Kíev, l'equip amb més lligues soviètiques al seu palmarès, abandonés les competicions federals per integrar-se a la nova lliga de la Ucraïna independent. Quan tothom pensava que l'equip de la capital ucraïnesa seria el gran dominador de la nova lliga, el 1992, en la seva primera edició, el Tavrïia de Simferòpol crimeà es va emportar el primer títol. Un miratge, ja que el Dinamo va guanyar després 12 lligues seguides i només va veure qüestionada la seva hegemonia amb l'emergència del Xakhtar Donetsk, el tercer equip que des de la independència s'ha proclamat camió d'Ucraïna.
Certament, les lligues creades a partir de nous estats independents són menys competitives que les anteriors competicions soviètiques, iugoslaves o txecoslovaques, per citar alguns exemples de grans estats que han fet front en els darrers temps a processos secessionistes, però responen a una nova realitat geopolítica a la qual el futbol s'ha d'adaptar. Com també va representar una adaptació a aquesta nova realitat la desaparició de les competicions de l'RDA després del procés d'unificació alemanya.
Aquestes noves competicions van implicar, com en el cas ucraïnès, que inicialment els principals equips d'aquests nous territoris dominessin, de manera de vegades fins i tot insultant, les noves lligues nacionals. A Letònia, l'Skonto de Riga va guanyar seguides les 13 primeres lligues; a Geòrgia, el Dinamo de Tbilisi es va emportar els deu primers campionats; a Bielorússia, el Dinamo de Minsk va guanyar les cinc primeres edicions del campionat; a Croàcia, el Dinamo de Zagreb ha alçat el títol en 16 de les 23 lligues disputades; a Txèquia, l'Sparta de Praga es va proclamar campió en vuit de les deu primeres lligues; a Eslovènia, l'Olimpija de Ljubljana va assolir les quatre primeres competicions; a Moldàvia, el Zimbru de Chisinau feu el mateix en set de les vuit primeres lligues...
Aquesta situació de poca competitivitat en les lligues nacionals hi ha pogut influir, si bé hi ha molts altres factors a tenir presents, en els escassos èxits europeus dels clubs d'aquests països. Així, doncs, equips que havien guanyat competicions europees, com el Dinamo de Tbilisi, el Dinamo de Kíev i l'Slovan de Bratislava, tots tres campions de la recopa, han tingut difícil, a excepció dels ucraïnesos, habituals de la lliga de campions, tornar a lluir-se a Europa. Tot i així, hi ha una honrosa excepció, el Xakhtar Donetsk, l'únic club procedent d'algun d'aquests nous estats independents europeus que ha guanyat una competició continental, la copa de la UEFA del 2009.
Escenaris per a Catalunya
Si ens atenem a allò que ha succeït en el darrer quart de segle al continent europeu, el procés lògic d'organització de l'esport en una Catalunya independent hauria de comportar la creació d'una selecció catalana oficial (que assumiria bona part de la representativitat nacional en l'àmbit futbolístic que fins avui dia havia caracteritzat especialment el Barça) i d'una lliga nacional en la qual juguessin tots els clubs del país. Sembla, però, que aquest escenari no acaba de ser l'interès de les grans entitats esportives de casa nostra, que podrien veure en la falta de competitivitat de la nova lliga un fre a les seves aspiracions. És per això que es plantegen diversos camins per abordar aquesta qüestió.
La via clàssica
Respondria al patró esmentat anteriorment: una competició nacional catalana amb tots els clubs del país. En una primera divisió de 14 equips (una quantitat ja considerable per a un estat de la dimensió de Catalunya, ja que Bulgària i Suïssa, per exemple, amb més població, tenen una competició de 12 i 10 equips respectivament), aquesta lliga catalana estaria integrada (responent als 14 equips, filials exclosos, més ben situats en l'actualitat a les competicions estatals espanyoles) pel Barça, l'Espanyol, el Sabadell, el Girona, el Llagostera, l'Hospitalet, el Lleida, el Nàstic, el Reus, el Badalona, l'Olot, el Sant Andreu, el Cornellà i el Prat.
La via gal·lesa
Tot i que Gal·les no sigui un estat independent, la seva federació sí que ho és a l'hora d'organitzar el seu futbol, per això parlem de la via gal·lesa com un possible model. A Gal·les els principals clubs del país (Swansea, Cardiff, Newport, Wrexham, Merthyr i Colwyn) participen en les competicions angleses, però tot i així hi ha un sistema de competició exclusivament gal·lès, amb la Welsh Premier League com a competició principal, en què 12 equips es disputen el títol de lliga i el dret de jugar la fase prèvia de la lliga de campions. Aquest model, traslladat a Catalunya, implicaria que els principals clubs seguissin competint en les diverses categories de futbol espanyol (o francès, una altra possibilitat que sembla oberta), mentre que la federació catalana organitzaria una lliga nacional amb els clubs que volguessin participar-hi i que donaria accés a Europa.
La via ibèrica
Apuntada per Joan Laporta el 2010, aquesta possibilitat significaria l'organització d'una gran competició en l'àmbit de la península Ibèrica que aplegués els principals clubs de Catalunya, Espanya i Portugal, un fet que permetria tenir una lliga molt atractiva i d'alta competitivitat en què, probablement, els equips catalans només hi serien representats pel Barça i l'Espanyol. Aquest model seguiria la pauta de la lliga adriàtica de bàsquet, competició que aplega diversos països, principalment balcànics, que s'ha articulat, però, de manera compatible amb les respectives lligues nacionals. La creació d'una lliga ibèrica no exclouria l'existència d'una lliga catalana (això sí, sense la participació del Barça) la victòria en la qual donaria accés a Europa.
La via dels Països Catalns
No deixa de ser un somni, però una competició aplegant els equips dels Països Catalans seria d'allò més atractiva. Si la lliga fos de 14 equips, enguany estaria integrada pel Barça, el Vila-real, el València, el Llevant, l'Elx, el Mallorca, el Sabadell, el Girona, el Llagostera, l'Hospitalet, el Nàstic, el Lleida, l'Atlètic Balears i l'Alcoià; comptant que amb el temps tindria també la possibilitat d'un potencial creixement a través d'Andorra i de la Catalunya Nord. Repassats els antecedents, sembla clar que la independència de Catalunya ha de comportar la creació d'una selecció oficial i d'una competició nacional. Esperem que aquesta sigui, a imatge del futur que volem pel país, ben rica i plena.
Notícies
Diumenge,8 setembre 2024