He jugat 15 anys a rugbi, al Poblenou, i em vaig retirar l’any passat. Sempre he estat molt vinculat al rugbi, primer com a jugador i després com a periodista esportiu. Com que tothom parlava de futbol i no m’interessava gaire, vaig optar pel rugbi, un espai menys ocupat. M’atreia el llenguatge audiovisual i fa cinc anys vaig iniciar el projecte del documental. Vam començar amb entrevistes i la cerca d’un equip, amb l’objectiu de celebrar també els 100 anys de la federació catalana, d’aquí ve el títol del documental.

El més difícil no són els reptes artístics, perquè això és molt subjectiu, el més complicat és aixecar la pel·lícula, trobar el finançament. Quan vas a una televisió i dius que vols fer un documental sobre rugbi, probablement el primer que et pregunten és: “Què és el rugbi?” L’inici és el més complicat.

No. Amb això la veritat és que he tingut molta sort, perquè he tingut l’ajuda de l’Arxiu Històric de la Unió Esportiva Santboiana, el club més antic de Catalunya. Tenen un arxiu molt extens sobre tota la seva història. En la fase de documentació ens vam reunir amb la comissió històrica i ens va cedir el seu arxiu històric. D’altra banda, també comptàvem amb Marià Pasarello, un gran historiador; de fet, ha escrit una tesi sobre els inicis del rugbi a Catalunya. Ell també tenia molta informació que ens ha ajudat molt a completar i il·lustrar la part històrica.

La diferència no és un tema de duresa física sinó de violència i agressions. Però tots els esports han evolucionat, no només el rugbi. L’objectiu és anar eliminant la violència, per poder fomentar que nens i nenes practiquin aquest esport i per poder també obrir l’esport cap a més públic. El rugbi és un esport de contacte, és un esport molt dur, físicament és molt exigent, però la diferència és que ara la violència està pràcticament erradicada. Si tu dones un cop de puny a un altre jugador, molt probablement t’ensenyaran targeta vermella i et sancionaran durant un mes i mig. Físicament, ara és més dur que en els inicis, perquè els jugadors estan molt més en forma, i això fa que corrin més i donin més cops i més forts.

Quan tu vas a Sant Boi, el primer que et trobes és una glorieta gegant amb una escultura d’una pilota de rugbi en què es pot llegir “el bressol del rugbi”. Ells en presumeixen i fan bé de fer-ho, perquè realment és així. Sant Boi no només va ser el punt d’entrada del rugbi a Catalunya, sinó a tota la península Ibèrica. En el documental es narra la història de Baldiri Aleu i com ell va ser el responsable d’introduir el rugbi a Catalunya. Tenen una autoconsciència molt gran del fet que ells en són el bressol i n’estan molt orgullosos, perquè té molt mèrit.

Catalunya hi té molta tradició, però en llocs com Madrid i Valladolid el suport institucional ha fomentat una forta connexió entre la societat i els clubs de rugbi. A Madrid hi ha instal·lacions adequades, mentre que a Barcelona només hi ha quatre camps per a nou equips, cosa que dificulta la pràctica. Catalunya continua sent una de les potències del rugbi a Espanya, forma jugadors molt competitius, hi ha molt talent, però la mancança d’espai és un impediment cada cop més gran.

Honestament, no. No ho crec. No perquè Catalunya no compleixi amb els requisits que marca la llei per poder fer-ho, sinó perquè topem amb un tema polític. Una cosa és el que digui la llei i una altra, com s’aplica. Veig molt difícil que, tal com estan les coses ara, l’Estat espanyol deixi que Catalunya tingui una selecció oficial d’un esport mínimament seriós com és el rugbi, que cada cop està creixent més.

Em sento més còmode a la ràdio o narrant un partit per la tele, però simplement perquè hi estic més acostumat, ja fa molts anys que ho faig, perquè em poso davant d’un micro i començo a xerrar i em surt sol. Però com a estímul, com a repte i com a feina que m’ha omplert, sens dubte et diria haver fet de director d’aquest documental. Ha sigut un debut per a mi. Jo soc periodista, no havia treballat mai el tema audiovisual específicament, més enllà d’una petita formació. Ha estat un repte preciós i he tingut la sort d’estar envoltat d’un gran equip de professionals que han confiat en mi, i jo també he pogut nodrir-me de la seva confiança i prendre millors decisions. Amb el mateix equip ja estem treballant en un segon documental. No ha estat només flor d’un dia.

Quan vam començar a plantejar-nos el documental seriosament i vam començar a escriure el guió, teníem molt clar que el projecte no havia d’anar dirigit a la gent que ja sap sobre rugbi o que practica l’esport, no tenia sentit fer això. Hem intentat fer un documental per a la gent que no sap de rugbi. També hem volgut fer un producte audiovisual sobre el rugbi a Catalunya de molt bona qualitat, perquè no hi ha hemeroteca sobre el rugbi, hi ha molt poca cosa produïda sobre aquest esport.

Realment volem que el rugbi sigui un esport de masses? Quin avantatge té, això? Tot està massificat, i les estrelles esportives són inaccessibles tot i ser persones corrents. Les glorifiquem massa i, com més creix la bola de neu, més s’allunya l’esport de la seva essència. No crec que el rugbi a Catalunya hagi d’aspirar a ser un esport de masses en termes de consum, sinó que hauria de ser valorat i fomentat com el futbol o el bàsquet a l’hora de practicar-lo.