…I va bai­xar a la mina, a picar pedra. Per als comp­tes del cam­pi­o­nat, ahir només hi havia en joc vint-i-cinc punts, però la demos­tració d'Elias té un valor afe­git que no es pot quan­ti­fi­car. Punts a banda, aquesta victòria posa les coses al seu lloc, i fora­gita els dub­tes que les seves dar­re­res cur­ses començaven a gene­rar. Vells fan­tas­mes del pas­sat ja des­ter­rats, o així ho crèiem, en un inici de tem­po­rada tri­om­fal i il·lusi­o­na­dor. Ho hem escrit aquí, i ho heu lle­git en molts llocs. Moto 2 és el cam­pi­o­nat d'Elias. Millor encara, és el cam­pi­o­nat per a Elias. Per rei­vin­di­car-lo, per recu­pe­rar-lo, per tor­nar-lo allà d'on mai no hau­ria d'haver sor­tit. Ara, després del que hem vist a Ale­ma­nya, ens atre­vim a afir­mar que aquest títol només el pot per­dre el mateix Toni. És una qüestió de sen­sa­ci­ons que, com en el cas de Marc Márquez, estan ple­na­ment recol­za­des per la ciència matemàtica: qui acon­se­gueix més punts, és el campió. El nou feno­men del mun­dial sorprèn fins a gai­rebé espan­tar. Que no és nor­mal, això que estem veient, que aquest nano, perquè no en podem dir una altra cosa, va camí de tren­car-ho tot. Però tran­quils, aquí i ara, no per­drem el temps amb estadísti­ques que rela­ci­o­nen èxit i edat, com­pa­rant pilots i ator­gant títols honorífics. Aquí, ja ho hem dit, ens guiem per les sen­sa­ci­ons, i avui, ara i aquí, el que ens pro­voca en Marc es difícil d'expli­car. Segu­ra­ment deu ser quel­com a mig camí entre la sor­presa i l'admi­ració, amb algun punt d'emoció i una bona part d'il·lusió. Això, sobre­tot: molta il·lusió.