Poques coses tenen tan bon gust com una victòria a Mes­ta­lla amb un gol en l'últim ins­tant. Segu­ra­ment més que una victòria còmoda, si és que en aquest camp tan hos­til s'hi pot gua­nyar còmoda­ment. El Barça havia sofert totes les hos­ti­li­tats pos­si­bles (pre­vi­si­bles per cone­gu­des): l'ambi­ent histèric de la grada, l'agres­si­vi­tat de molts rivals i un arbi­tratge que va fomen­tar totes dues coses en lloc d'evi­tar-les. Undi­ano es va equi­vo­car en juga­des pun­tu­als a favor del Barça, però el va per­ju­di­car a l'hora d'apli­car el llistó de l'agres­si­vi­tat i les tar­ge­tes.

Els tres punts de l'equip de Luis Enri­que tenen molt mèrit perquè es va sobre­po­sar a l'hos­ti­li­tat ambi­en­tal i fut­bolística i perquè no només no es va con­for­mar, sinó que va bus­car la victòria fins al final. També té mèrit perquè el València va ser un rival com­pli­cat. S'hi nota la mà d'un entre­na­dor com Cesare Pran­de­lli, que ha fet coses interes­sants a la Fio­ren­tina i a la selecció ita­li­ana. I no pre­ci­sa­ment rela­ci­o­na­des amb el típic cate­nac­cio. Pran­de­lli és més que aquesta reducció, encara que per ini­ciar la seva etapa a València hagi optat per començar amb prag­ma­tisme i amb ins­truc­ci­ons sim­ples i bàsiques als seus juga­dors. La recepta d'ahir era ordre i velo­ci­tat, i pilota per al Barça. D'entrada, res més. L'evo­lució del par­tit, sobre­tot el fet que el Barça s'avancés amb un altre gol de Messi, va fer que hagués de recep­tar altres coses. I no li van sor­tir mala­ment, almenys durant una estona. Luis Enri­que també va moure la ban­queta i el dibuix, i va aca­bar gua­nyant el par­tit a par­tir d'un 3-4-3 amb Denis Suárez obrint la banda dreta i amb més lli­ber­tat i com­pa­nyia per a Messi. El risc va pre­miar més el Barça que el València en un final de par­tit en què als blau­grana ja els fla­que­ja­ven les cames. Esta­ven can­sats però no es resig­na­ven a l'empat. I van gua­nyar.

El par­tit, com sol ser habi­tual a València, va ser una mun­ta­nya russa, però va començar amb ordre del València i con­trol del Barça. En aquesta situ­ació, el Barça va demos­trar que l'única con­clusió pos­si­ble seria una victòria seva. Va tenir més oca­si­ons i més bones. El València només res­po­nia amb fal­tes des­pro­por­ci­o­na­des, com la que va cau­sar la lesió d'Ini­esta. I després del 0-1, com tan­tes altres vega­des, va inten­tar sac­se­jar el par­tit, que es va aca­bar obrint. En el minut 44 Ser­gio Bus­quets va fer el gest de fre­nar a Raki­tic, que sor­tia a tota velo­ci­tat amb la pilota cap al camp del València venint d'una recu­pe­ració blau­grana a l'àrea pròpia després d'una ocasió frus­trada dels locals. Va ser una excel·lent lec­tura del juga­dor de Badia del que estava suc­ceint en el tram final de la pri­mera part. El par­tit havia entrat en un anar i tor­nar d'aquells que solen ser per­ju­di­ci­als per al Barça. Que­dava poc per aca­bar el pri­mer temps, però temps sufi­ci­ent perquè el Barça perdés el que havia acon­se­guit fins lla­vors, que no era poc. Raki­tic va fre­nar la seva cursa, va dei­xar de mirar lluny i va espe­rar els seus com­panys per pas­sar-se la pilota, amb el València altra vegada orde­nat al dar­rere. No va pas­sar res més fins que l'àrbi­tre va xiu­lar la mitja part. Ja havien pas­sat prou coses.

Ser­gio Bus­quets havia avi­sat del que podia ser per­ju­di­cial per al Barça. I del que podia pas­sar en la segona part. I va pas­sar. Pran­de­lli va avançar l'equip en bloc vint metres i el con­trol del Barça va per­dre espai de pro­tecció. En deu minuts al Barça li va pas­sar el mateix que en mitja hora a Balaídos. Aquest cop per­dia per només un gol, però men­tal­ment estava per­dut. Va can­viar al 3-4-3 i va res­ca­tar l'orgull a temps. I men­tre bus­cava el con­trol, va tro­bar el gol de Suárez. Després, a camp obert, podia haver per­dut i podia haver gua­nyat. Va gua­nyar. També perquè ho va merèixer. No està mala­ment en una set­mana com aquesta.