Compte! Alerta, perquè la versió més sinistra del Barça s'està fent un forat, de nou. És una anada i tornada als vuitanta, setanta i seixanta que esgota. La queixa contra els àrbitres ja no funciona. Crec que s'ha de parlar dels errors, però no traduir-los en llàgrimes ni campanyes. Ja no fa gràcia. És difícil sumar-se a la causa. Venim d'on venim, i venim de veure un Barça guanyador, amb errors a favor i en contra d'àrbitres tan o més dolents que els actuals.

És fàcil disparar contra els àrbitres. Jo ho he fet, i et quedes ben a gust. Però quan rebaixes la tensió i per poc que sospitis que tens dos dits de front, t'acabes adonant que és ser molt injust derivar cap a ells les misèries d'un partit.

L'àrbitre, en una jugada dubtosa que necessitem una càmera per saber què ha passat, segueix sent la baula més feble. Resumim un patit de noranta minuts, més l'afegit en les dues parts, a una jugada, o dues, les que més ens interessen. I llavors carreguem contra l'àrbitre. Ja sabem en quines condicions treballen, i fins i tot sabem que poden sortir al camp condicionats per molts factors. El Barça i el Madrid surten força beneficiats de les seves decisions, i perjudicats els rivals. Tenim força sospites que a força de veure i comptar jugades, el Madrid és el gran beneficiat. Fa anys, quan el Barça també en sortia, de beneficiat al davant de la resta, un director de diari es va mofar dels èxits del Barça i els va posar en quarantena pel que va anomenar villarato, concepte a partir del qual s'entenia que l'equip català era clarament afavorit pels àrbitres, ja que semblava que actuaven deliberadament a favor de l'equip català. Segueix treballant, i dirigint el mateix diari esportiu. També és el periodista que a Espanya Vota per France Football en la Pilota d'Or. Quan el Madrid ha estat el gran beneficiat, allà tot és silenci, i si hi ha hagut alguna acció que pugui fer ressorgir el concepte villarato, el tornen a exhibir, mostrant una força implacable contra el Barça.

El Barça i el barcelonisme no poden fer res contra aquests atacs, que són més i poderosos, ni contra els favors i errors que cometen els àrbitres, però sí que es pot fer un exercici de lucidesa per no caure en el cinisme a què de vegades s'arriba: somriure quan una acció d'un àrbitre et beneficia i esclatar com un pobre miserable quan hi surts perdent.

Que a Aduriz no li caiguin cinc partits per la reiteració en la seva violència, no sé de qui es culpa, com tampoc crec que s'hagi de posar el crit al cel pel penal no assenyalat a Neymar, i fins i tot el que va rebre Piqué, i menys fent una comparació del tot esbojarrada amb el partit del dia anterior del Madrid contra el Sevilla. Potser alguna acció va ser molt clara, però, això mereix tornar als vuitanta i ser un ploramiques quan queda un partit de tornada per revertir-ho tot?

Diumenge hi va haver unes accions que, en la repetició per televisió, van quedar prou clares: penal a l'àrea del Vila-real, després un altre a la del Barça i un tercer a la del Vila-real. Els jugadors que estaven a dos metres les van veure clares. Nosaltres, per televisió i en la repetició, també. L'àrbitre, ni les va ensumar. Motiu d'indignació. M'hi sumo. I punt.

De futbol no en parlem, o poc, quan hi ha una arma tan potent com la protesta per un penal que justifiqui un mal resultat. I també se'ns acaba passant per alt aquesta nova reivindicació de lideratge mal entès de Piqué, que ho confon tot i tira per terra tot el que s'ha construït en els darrer anys. Així és com ha de sortir un jugador del Barça d'un camp de futbol? Aquests són els valors de la Masia? Aquest és qui vol ser president del Barça?

Per cert, Tebas i la seva organització, la LFP, no designen els àrbitres. És la federació de Villar.