No és l'equip del Tata
Hi ha hagut partits, trams llargs i estones insuportables de futbol que aquest equip de Luis Enrique ens ha fet passar, que ens han posat al límit en què un es planteja l'abandonament de la militància. Fa anys vam viure una situació similar i vam resistir fins al darrer partit, malgrat jurar que no tornaríem a perdre el temps amb un equip avorrit i sense esma. Aquell darrer instant va ser la pèrdua de la lliga al temple en el darrer partit contra l'Atlético de Madrid de fa tres temporades. Crec que vam convenir que un Barça com aquell no ens robaria dues hores a la setmana de perdre el temps. Aquell Barça del Tata el vam enterrar per calamitós i perquè era un projecte sense cor ni ànima. Poca o cap culpa en va tenir l'entrenador, a qui van contractar a correcuita per salvar un dels moments més dramàtics de la recent història del Barça, la pèrdua de Tito Vilanova. Aquell Barça ruïnós no va ser culpa del Tata, que prou feina va tenir a pair la morterada que li va caure del cel i l'ensurt d'entrenar el Barça i Messi, sinó de qui va creure que ell podia fer alguna cosa semblant al que es fa a la Masia.
El nom del Tata en l'actualitat ha estat repescat per definir el que s'ha vist en alguns dels darrers partits del Barça aquesta temporada, en què l'apatia ha estat el gran comú denominador de l'equip de Luis Enrique. No els falta raó, als que han invocat aquell Barça del curs 2013/14, que hauria pogut guanyar la lliga i la va acabar regalant en el darrer partit contra l'Atlético (1-1), després de dos empats seguits, al camp de l'Elx (0-0) i a l'estadi contra el Getafe (2-2), o d'arribar a perdre sis jornades abans del final del campionat al camp del Granada (1-0).
En l'actualitat, tres cursos després, potser sí que hi ha hagut estones que han recordat aquell equip, per exemple en els partits contra el Betis (1-1), l'Athletic, el Leganés i l'Atlético, entre d'altres, però no és el mateix. A Messi encara l'apassiona jugar, té ganes d'endur-se aquesta lliga, i Luis Enrique encara deu al Barça una remuntada que quedi per a la història, i la cita contra el PSG és una data perfecta per assolir un objectiu que encara no s'ha escrit.
Aquest no és un Barça que estigui jugant bé, que creï adhesions i que faci somiar, però reclama paciència, perquè aquest curs sembla que presenta finals d'infart, i el Barça hi vol ser fins al final. D'entrada, la setmana passada ningú hauria donat res que el Barça escurçaria tres punts al Madrid en dos partits dels blancs i el difícil desafiament blaugrana al Calderón. Doncs així ha estat. Ara ve una altra setmana en què potser no variaran les coses, però el Barça sí que té l'oportunitat de tornar a connectar amb el seu públic després de les injustes xiulades de fa una setmana.
Al davant hi ha dos partits seguits de lliga (Sporting i Celta) al Camp Nou en què ja no hi ha espai per a l'error, i en el darrer contra el rival gallec, l'estímul de vèncer un equip incomodíssim els darrers anys. Dos bons partits per rebre amb ganes el repte del 8 de març contra el PSG, un partit del qual no s'hauria esperat res amb l'esperit del Tata. Aquest Barça, però, encara té alguna cosa per creure-hi.