La pau dels Cruyff
En la setmana que s'ha homenatjat Johan Cruyff pel primer aniversari de la seva mort, l'expresident Joan Laporta va dir que l'actual directiva no estava autoritzada per capitalitzar ni liderar la memòria de l'holandès, perquè argumentava que molts membres del consell barcelonista “li van negar en vida les lloances que ara li fan”.
L'assetjament contra Laporta en la primavera i l'estiu del 2008 per derrocar-lo en una moció de censura va treure el pitjor de l'entorn mediàtic i també d'alguns exdirectius, que van ser els que més van atiar el foc perquè la llavors junta s'anés en orris. Van ser setmanes d'atacs sense descans, i les dianes van ser Laporta i Cruyff. L'actual president barcelonista, Josep Maria Bartomeu, va ser un dels més bel·ligerants amb Cruyff, i de la seva ànima va sortir la sentència següent: “Si diumenge marxa Laporta, també ho farà Cruyff, que ha estat al darrere de Laporta des del 2003. Cruyff influeix, i moltes coses que es decideix en la junta es fan perquè ell les proposa. Si diumenge surt el sí [a la moció de censura contra Laporta] haurem d'anar a obrir el Barça a noves persones, a nous referents.”
Dissabte, el discurs de Bartomeu era un altre: “Ens vam quedar sense l'home que va canviar la història, que ens va canviar la mentalitat i que, per sobre de tot, va fixar les bases del futbol modern. Cruyff va ser un home que va trencar esquemes i que ens va convèncer que el món és dels innovadors. El Johan va ser la persona que ens va fer aixecar el cap, que ens va fer veure que res és invencible i que havíem de treballar sense complexos.” Sens dubte, o estem davant d'un atac d'hipocresia màxima o simplement és un necessari girar full i seguir fent camí. Entenc que Laporta i molts barcelonistes se sentin disgustats, però s'ha de considerar un fet substancial: és la pau que ha volgut signar la família Cruyff i, a l'altre costat, s'ha trobat la mà estesa de la junta i, sobretot, de Josep Maria Bartomeu.
Estem on els Cruyff han volgut ser, i les disputes, tensions i guerres al voltant del cruyffisme potser a partir d'ara costarà d'entendre-les, perquè la família ha dit que ja no hi ha res per barallar-se. Jordi Cruyff va ser prou explícit dissabte: “Si el meu pare hagués pogut triar un lloc per posar el seu nom, aquest hauria estat el Miniestadi. El meu pare estaria molt content amb aquest acord.” Poca cosa més queda per dir, llavors.
Ara, des de la presidència, la mirada obliga a ser molt reflexiva amb la que es tenia des de la trinxera i l'actitud era poc menys que la d'un fanàtic brètol colpista a qui poc o gens importa l'estabilitat de l'entitat. Si aquella moció de censura hagués reeixit, Josep Guardiola mai hauria assolit el lideratge del primer equip i potser ara estaríem vivint en un altre espai, molt allunyat del munt de títols que s'han guanyat des de la temporada 2008/09, i amb jugadors i apostes esportives que van néixer en aquella època.
Està bé que el club hagi fet les paus amb els Cruyff i que aquests ho hagin acceptat, malgrat que mai hagin rebut una disculpa pública per tant insult i desprestigi que va rebre l'exjugador i extècnic més important que ha tingut la història contemporània del Barça.
Està bé que el Mini passi a dur el nom d'estadi Johan Cruyff, que es propiciï el difícil canvi de nom del carrer Arístides Maillol pel de Johan Cruyff i que s'aixequi una estàtua en honor seu, perquè Cruyff es mereix això i més, tot i que també s'ho mereixia en vida. Gestos que honoren qui s'ha adonat que el millor és provar de viure en pau amb tothom, especialment amb els que han estat els indiscutibles.