A segona, i ara què?
Diu Gerard López que ningú al Barça li havia dit que l’objectiu era pujar el filial a segona A. També va dir que amb l’ascens sentia que compensava des de la banqueta la seva no reeixida trajectòria com a futbolista del primer equip. Dues reflexions difícils d’entendre, perquè respecte a la primera sembla que ell era l’únic que no estava assabentat de l’objectiu del filial des de fa dos anys, i sobre la segona sentència, millor girar full sobre el llegat que ha quedat del Gerard López futbolista del Barça al primer equip. Potser no va arribar en la millor època per triomfar, i deixem-ho així per no ressuscitar fantasmes i dimonis d’uns anys negres al club català.
Del que sí que pot quedar satisfet Gerard és d’haver aconseguit al segon intent el principal objectiu del club, tot i que ell el desconegués, és a dir retornar-lo a segona divisió A. I fer-ho en un segon any acabant campió. Recuperar mentalment els jugadors va ser una tasca essencial per afrontar la tercera eliminatòria, en què sense marcar ni un sol gol al Mini, finalment els blaugrana van poder celebrar l’ascens. Sobre el projecte de Gerard López, en aquests dos darrers cursos, s’han abocat recursos sense límit, amb un trànsit de jugadors que sempre ha generat dubtes i sospites de si el filial estava complint amb la tasca per a la qual està dissenyat: ser el trampolí dels joves per arribar al primer equip. En realitat, aquesta aspiració ha quedat aparcada per aconseguir l’objectiu principal: l’ascens. Tot amanit en un període en què el filial, malgrat haver subministrat futbolistes, no ha estat un lloc on els tècnics del primer equip han pogut treure jugadors indiscutibles. D’aquest petit o gran desastre tothom al club n’és conscient, especialment quan el mercat és el primer destí a l’hora de buscar jugadors i no la Masia.
L’ascens ja s’ha assolit, i ara què? Perquè la idea no deu ser mantenir la majoria de jugadors que diumenge van eliminar el Racing, sinó fer el canvi radical de cara al curs vinent. Per tant, l’arribada de jugadors del juvenil i alguns fitxatges de futbolistes amb perfil del primer equip, però encara mancats de maduresa, hauria de ser un fet.
Donem per fet que el club preveu només aquesta darrera idea, ja que la de mantenir la majoria de veterans que s’han encarregat d’assolir l’ascens seria una contradicció amb l’esperit de tornar a fer del filial el trampolí cap al primer equip.
Amb el canvi de fisonomia de l’equip a segona divisió, la nova fornada de jugadors joves haurà d’afrontar un repte majúscul en una categoria professional en què els rivals se’ls voldran cruspir i tot això en un campionat de 42 jornades.
L’ascens ha estat bé, però la millor manera com s’hauria pogut produir hauria estat amb jugadors de la casa, és a dir, futbolistes amb trajectòria a la base i amb els conceptes ben assolits. En canvi, l’ascens s’ha aconseguit amb jornalers, amb molts dels quals no es comptarà, com així ha de ser.
Tot plegat genera il·lusió però també molta desconfiança, amb aquesta idea d’un Barça a segona farcit de joves sense cap experiència en el futbol professional. Capejar amb aquest desafiament no només requerirà molta tranquil·litat, sinó una direcció tècnica que vagi més enllà de gestionar peons amb formació contrastada, requerits per a un ascens exprés a qualsevol preu.