L’autogestió torna a escena. Un jugador com Piqué segueix marcant l’agenda del club. Manca de lideratge, potser. El cas Neymar, en una altra de les seves manifestacions, ens està esgotant. Potser la gent pensa que al sector periodístic això agrada. Es diu que aquestes coses, les discussions irrellevants i les disputes sobre si és gol o no són la salsa del futbol, i que nosaltres hi suquem pa com qui li agrada joguinejar al fang. A mi no. No, perquè no és seriós i sempre els actors que hi intervenen mostren una baixa qualitat que espanta. Bé, segur que per molta gent tot això és l’essència de la vida, però la veritat és que és d’una baixa qualitat cultural i humana que espanta. Quan la pilota s’atura en el futbol, el que l’envolta adquireix una notorietat immerescuda, perquè l’aportació que fa és ridícula i sovint adquireixen un protagonisme actors que només contribueixen a generar conflictes i a embolicar.

Les negociacions pels contractes de jugadors formen part del món del futbol i s’entén que en l’àmbit on es produeixin puguin generar tensions i malentesos. Però hauria de quedar aquí, en un àmbit força privat, i que els clubs els protegissin com un tresor, per evitar situacions com les que està vivint el Barça aquesta darrera setmana.

Crec que era obligació del Barça liderar aquest nou espectacle al qual volen empènyer els Neymar, malgrat que ens anunciïn alhora que estan tranquils, però que havent-hi una clàusula de rescissió de contracte un club pot acabar pagant-la, amb el consentiment del jugador.

En l’actuació dels Neymar, pare i fill, poc o gens se’ls pot retreure, perquè va en la seva naturalesa, però al Barça sí que se li pot exigir una mica més, i aquest més és evitar aquest mercadeig i desordre públic, que de cop i volta sembla que acaba solucionant-se amb un missatge quasi de matinada d’un jugador com Piqué a qui ja agrada aquest protagonisme.

El Barça ha de ser el més important per a la directiva. No hi ha una altre tresor a protegir que el club, el seu nom i la seva dignitat. L’actitud del jugador i l’arribada del seu pare poden ser afrontades d’una altra manera pel club. El Barça ha de marcar l’agenda i el tempo. I punt.

Potser el president Bartomeu creu que amb el seu silenci ha ajudat a no alterar més una situació que el club considera delicada, però les corredisses del mitjans darrere del mandatari no semblen adients per a un club que fa quatre dies signava un milionari contracte amb Rakuten, ha promocionat el seu nom des de Nova York i acaba d’informar que el curs vinent tindrà una facturació superior als 700 milions d’euros. El club sí que pot fer seure el jugador i el pare en una taula de negociació i marcar l’agenda: o et quedes i ho dius o marxes i fas les maletes ara, i deixa els 222 milions d’euros a la LFP. No hi ha més.

El que hem vist aquests darrers dies ens acosta més al que es vivia al Barça a començaments de segle que al club modern que es pretén vendre. El lideratge ha de ser inherent a la presidència i a un club com el Barça, i no pot ser susceptible de caure en mans de l’autogestió dels futbolistes, als quals també s’ha de reclamar respecte i prudència en moments com aquests.