Sempre són els calés
Hi ha el cas d’un brasiler que es va declarar en rebel·lia vestint la samarreta del Barça i, curiosament, no va ser per calés. Rivaldo un dia va dir que no volia jugar a la banda i Van Gaal el va castigar. També hi ha puresa en el que arriba de Brasil, com va ser aquests extraordinari jugador, ja que no tot són traïdories en parla portuguesa.
Aquests dies el que es respira en la massa social del Barça és una indignació com feia temps que no passava. Una cosa serà l’anàlisi que s’haurà de fer de la gestió de la junta en el cas Neymar, i a l’agost i setembre els socis tindran una oportunitat, tant al Camp Nou com en la moció de censura, i una altra serà analitzar què ha passat amb el jugador.
En el cas Neymar assistim, novament, a un fet relacionat amb els calés. A la gent li costa entendre que el terme mig en el comportament dels esportistes d’elit, hi ha la persecució d’un bon contracte, és a dir, molts calés. Aquest és el principal o quasi únic objectiu que importa.
Hi ha casos en què l’entorn del jugador incita els mitjans a jugar un rol determinant, provocant que es publiquin articles favorables per manca d’estima, d’amor, que si s’ha de valorar més, etcètera, i d’altres, com en el cas dels Neymar o Ronaldo Nazário, la cosa és barroera a límits estratosfèrics i munten uns sidrals vergonyosos, com els que hem viscut aquestes darreres setmanes.
Insisteixo que el paper de la junta en aquest negoci (i amb la quantitat de diners que s’han abocat al jugador) ja tindrà resposta del públic del Camp Nou i en la recollida de paperetes de la moció de censura.
Però pel que afecta Neymar no és més que un nou episodi d’un jugador d’elit que persegueix els diners per sobre de tot. I no és l’únic al vestidor del Barça; tots, d’alguna manera, han fet el mateix, amb força més discreció, és clar. Messi juga al Barça, igual que ho va fer Xavi, i Iniesta, i tants altres, perquè el Barça va pagar i està pagant el preu just per retenir-los. Que ningú no s’enganyi en aquest negoci. Neymar no marxa per guanyar la Pilota d’Or ni per ser el nou rei de França de futbol. El seu adeu només té una explicació: els diners. Si el Barça els hagués cobert, tindríem Neymar content. Al jugador, amb una oferta marejant dels amos de Qatar, no se’l reté amb una foto a Instagram, o una declaració lamentable de l’anodí Jordi Mestre, o amb la suposada calma mostrada pel president Josep Maria Bartomeu. A igualtat de calés, Neymar no hagués tingut motius per marxar, però per això calia seguir pagant morterades de milions a un jugador i el seu pare, que ja van venir al Barça fent tripijocs amb el seu club anterior, el Santos.
Són els calés, i aquests ho enverinen tot, especialment a aquells il·lusos que pensen que hi ha amor i respecte per uns colors i una samarreta en l’esport d’elit. Fora caretes i menys candidesa. Ens agrada el futbol i els bons futbolistes, però no podem pensar que davant l’oportunitat de posar molts zeros en el compte bancari un futbolista i tota la seva cort de comissionistes renunciaran per amor i respecte a perdre l’oportunitat d’omplir-se de calés.
Hi ha qui ha escrit que amb un altre perfil de capitans al Barça (Puyol per Iniesta), Neymar no s’hagués rigut del club ni dels socis. Recordo quan Carles Puyol va signar un contracte desmesurat per la seva vàlua sota la presidència de Gaspart, quan aquest es va sentir intimidat perquè el nom de gran capità es va vincular per art de màgia amb el Madrid. Una pràctica molt comuna quan es vol collar el Barça, per cert, i utilitzada per molts representants, els d’ara i els d’abans.
Un desig: quina gran alegria seria que en el sorteig de la Champions el Barça i el PSG es tornessin a trobar. Primer, per veure si el soci i seguidor han crescut respecte a la lamentable nit de Figo. I, segona, perquè el Barça se’ls torni a passar per la pedra al camp.