La selecció de rugbi de Sud-àfrica va guanyar el seu tercer mundial en vèncer Anglaterra, a Yokohama (32-12). La copa la va aixecar Siya Kolisi, amb el 6 a l’esquena. Hi ha moments en la història de l’esport que no s’obliden. Per exemple, el dia que François Pienaar, a l’Ellis Park, el 1995, va unir blancs i negres de la mà de Nelson Mandela i els Springboks van guanyar el primer títol. Però no són pocs els que creuen que això de dissabte ho supera. John Smit, blanc, que a França, l’any 2017, va aixecar el segon, ho pensa. “Té més transcendència històrica el que ha fet Siya.”

Siya Kolisi és un imponent flanker de 28 anys, 186 centímetres, 99 quilos, cinc partits en el mundial, un assaig i 57 placatges. Placa més dur que ningú, entra als rucks com un tractor, resulta impossible tombar-lo i no deixa petjada. A més, comença i acaba els partits com l’autobús de línia que va i torna per una interminable carretera africana sense reposar gasoil, de sol a sol, del minut 1 al 80. És incombustible. No té límit. I és negre. El primer capità negre de la història de la selecció de Sud-àfrica. I això és molt. Sud-àfrica és Sud-àfrica. Per això, per tot, Siya Kolisi és història del rugbi.

Va néixer un dia abans de la derogació oficial de l’apartheid, el 16 de juny de 1991. Hi ha coses que, segurament, no passen per casualitat. Als 12 anys, Siya ja apuntava alt i va rebre una beca després de ser descobert en un suburbi on sovint les rates tenen més drets que els nens, a Zwide, als afores de Port Elizabeth. La seva mare va morir quan ell tenia 15 anys i va ser la seva àvia qui el va cuidar mentre netejava cases. “No sempre teníem menjar per sopar”, recorda.

A rugbi hi va jugar el seu avi i ho va fer també el seu pare, però eren uns altres temps. Ells no podien despuntar. Per això, la capitania de Kolisi representa tant. “Molt més del que al seu dia representem Pienaar o jo”, assenyala Smit, convençut que Siya tanca el cercle de la integració de la raça negra en el rugbi sud-africà.

Però si li va costar fer-se camí en el rugbi –el dia que va passar la prova per aconseguir la beca a la prestigiosa Gray High School, amb 12 anys, ho va fer en calçotets perquè la seva família no podia pagar uns pantalons–, no li va ser més fàcil superar els estudis, perquè li costava parlar anglès. “Vaig lluitar també contra això, perquè tenia un desig.” El desig? Ser el millor flanker del món.

En el camí de la seva vida va trobar Jesucrist. També a Rachel, una blanca de la zona més blanca de la ciutat, que va suportar assetjament racial per casar-se amb un negre. Amb ella va tenir dos fills i va adoptar legalment els seus dos germans, dels quals s’havia separat quan va morir la seva mare.

“Sincerament, no només estic tractant d’inspirar els nens negres. Crec que el meu deure és comportar-me al camp i fora de tal manera que tots els sud-africans vegin en mi un exemple. No només per als negres, també per als d’altres races i per a totes les classes socials, perquè quan soc al camp els represento a tots”, va dir durant el torneig. Com a capità, va deixar un missatge als seus companys: “No podem jugar per ser el millor negre o el millor blanc. Juguem per a tots els sud-africans. Juguem per a alguna cosa més gran del que puguem imaginar.”

Kolisi sempre ha assumit que la seva no és una història gaire diferent de la de molts dels seus compatriotes. “No m’allunyo d’on vinc i soc conscient que la meva història és la de molts que com jo hem tingut una història molt típica a Sud-àfrica. I aquesta és la meva motivació. Penso d’on vinc i penso en les persones que ara m’admiren.”

Dissabte, a Yokohama, va aixecar la Webb Ellis vestit de verd, amb el 6 a l’esquena. El mateix número i la mateixa samarreta que Nelson Mandela portava a Johannesburg el dia que el 1995 tot va començar a ser diferent. Tots dos són xhoses.

(PD: Joan Tortosa, et volem a casa!)