La mirada de Winslow a Palau-sacosta

Pavelló de Palau-sacosta. Prin­ci­pis dels 90. El tiet m’agafa de la mà dient-me som-hi que així esqui­vem els embus­sos. Res­ten un parell de minuts i l’Estu­di­an­tes gua­nya amb una como­di­tat sufi­ci­ent com per pri­o­rit­zar el benes­tar d’arri­bar a casa en lloc d’atan­sar-me a la sor­tida dels juga­dors per cri­dar als tri­ples can­to­ners d’ Iva­no­vic i a la sobri­e­tat efec­tiva de Midd­le­ton. Anem cami­nant i em quedo pal­plan­tat dar­rera la cis­te­lla perquè la jugada m’exhorta a res­tar immòbil: Azo­fra roba una pilota a Costa i llança el con­tra­a­tac per Wins­low, que es cata­pulta a l’aire amb les cames ober­tes men­tre amb una sola mà es penja del cèrcol. Quedo empe­ti­tit, encon­git, aco­qui­nat, asto­rat, esguar­dant amunt com si tingués davant meu Mic­hael Jor­dan explo­tant un par­tit al Sta­ples Cen­ter. Wins­low se n’adona, i quan tre­pitja de nou el par­quet em pica l’ullet rega­lant-me un somrís que pro­voca un gest afec­tiu dels afi­ci­o­nats de l’entorn. Aquell dia em vaig fer de l’Estu­di­an­tes, més ben dit, em vaig adhe­rir a Wins­low, Pinone, Her­re­ros, Azo­fra, i Orenga: l’equip que mesos més tard gua­nya­ria la Copa i es plan­ta­ria a la final four d’Istan­bul.

A par­tir d’aquí, quan jugava a bàsquet al jardí de casa con­tra mi mateix, anava assa­jant els tirs late­rals de Pinone arque­jant el braç dret lleu­ge­ra­ment amb la des­gana del que té una habi­li­tat tan explícita que li fa man­dra mos­trar-la. Un llançament que anava seguit d’una jugada on feia rebo­tar la pilota a la paret per pren­dre-la amb la mà dreta i sal­tar com féu Wins­low aque­lla tarda a Palau-sacosta. Ho repe­tia una i una altra vegada, sense des­cans, desit­jant créixer abans d’hora per aban­do­nar les cames a l’aire men­tre cer­cava la mirada com­pla­ent d’un nen qual­se­vol. En defi­ni­tiva, estava a punt d’acon­se­guir-ho fins que el pare, sense avi­sar, em va pujar l’altura de la cis­te­lla perquè deia que m’estava que­dant petita. No vaig quei­xar-me però mai vaig acon­se­guir pen­jar-me com Wins­low, i per això, segu­ra­ment, la resta de la vida l’he pas­sat com un Mon­tero ater­rit que espera paci­ent­ment Vranko­vic perquè li clavi el tap que l’allu­nya una i altra vegada de la glòria.