Barça i Girona, ‘corazón loco’
Míchel es va enfadar dimecres perquè Aleix Garcia va dir que “òbviament” li agradaria jugar al Barça. O va escenificar que s’enfadava perquè, si no tocava un comentari com aquest, era precisament la setmana prèvia a l’apassionant partit d’avui a Montjuïc. Però es pot comprendre Aleix, perquè quin jugador, no del Girona sinó de tot el món, no vol jugar al Barça, o si més no a la idea que el món del futbol té del Barça. I es pot comprendre Míchel, perquè si el Girona es vol consolidar a la primera línia necessita autoestima i ser autoreferencial per sobre de tot.
De tota manera, el que m’interessa més de les paraules de l’un i de l’altre no és la pura literalitat, sinó el rerefons simbòlic que hi ha en el que han dit. Perquè el que volen dir (més que el que han dit literalment) expressa una situació que ajuda a explicar aquesta nova rivalitat esportiva entre el Girona i el Barça. Si més no, potser m’ajuda a entendre’m a mi mateix (i no dec ser l’únic a qui li passa) en aquesta nova situació de pertinença emocional dual: soc del Barça tan irrenunciablement com ho he estat sempre i alhora les meves arrels gironines m’abracen emocionalment al Girona cada vegada amb més força. Dit d’una altra manera: fins fa quatre dies havia estat perfectament compatible ser apassionadament del Barça i no haver deixat mai de tenir estimació pel Girona. Ser del Barça amb tota la seva història i simbolisme, i ser del Girona perquè també n’eres quan a Montilivi a vegades només érem cent cinquanta. Era perfectament compatible perquè els seus camins no s’havien creuat. Fins i tot era una situació suportable quan el Girona va treure el cap a la primera divisió per primera vegada a la seva història i mentrestant el Barça estava a l’olimp.
Però ara Aleix i, sobretot, Míchel ens parlen d’una altra situació. D’un dilema. El tècnic del Girona, amb tota la seva abassegadora coherència argumental, ens diu: “Espero que a Girona, de mica en mica, la gent sigui només del Girona. Necessitem gent cent per cent del Girona. Hem començat un projecte on crec que és possible arribar-hi.” Absolutament cert, Míchel. Però, si em permets, pel que fa a mi de moment m’agafaré al “de mica en mica” perquè m’interessa fer l’experiment de provar el que ens deia el bolero: “Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez... y no estar loco.”
No estic en condicions de renunciar al Barça, perquè no és només ara i aquí. Són més que 124 anys. El club que, en paraules de Vázquez Montalbán, és “exèrcit simbòlic d’una idea de catalanitat” i que futbolísticament ha conquerit el món en els últims trenta anys. I és impossible ser gironí i no ser d’aquest Girona, per molt que sigui sobretot ara i aquí: el líder i l’equip que roba cors d’aficionats al futbol cada dia que juga. Perquè és un ara i aquí que també dona sentit a tota la seva història, plena de tribulacions.
Ara com ara m’és impossible resoldre el dilema que se’m presenta avui a les 9 del vespre. Vull veure el Girona defensant amb ungles i dents el seu estatus actual i les seves aspiracions de futur. Perquè, com sap molt bé Míchel quan corregeix Aleix, les conquestes de futur només s’assoleixen si te les creus ja en el present. I vull veure el Barça defensant amb ungles i dents el que futbolísticament vol (tornar a) ser i encara no és. El duel es presenta apassionant. Entre un equip que té la solució futbolística i s’està formant un caràcter i un altre que ha tret el caràcter per mirar de trobar la solució futbolística. No menys apassionant que el dilema de seguidors com jo. Com no ser neutral i alhora no prendre partit? En fi. Potser no es tracta de mirar d’entendre-ho. Potser només de viure-ho. Apassionadament, és clar.