El circuit de Jerez, habitualment, ha estat l'escenari de grans curses, d'actuacions memorables. Si parlem, per exemple, de Toni Elias o de Pol Espargaró, per dir només dos noms, ens vénen a la memòria avançaments impossibles i curses d'infart que només es poden donar en un lloc especial. A Jerez, per tot el que ha viscut el seu asfalt, se li diria La Catedral si no fos que Assen, a Holanda, ja fa anys que va ser batejat d'aquesta manera. Assen, però, després del canvi de traçat, ja no desprèn la màgia que li va fer merèixer aquell sobrenom, i després de curses com la d'ahir sembla clar que Jerez ha de ser la catedral del segle XXI.

Quin matí! Com si s'haguessin posat d'acord, grans i petits, cracks i novells, coneguts i foresters. Voleu espectacle? Doncs passeu i asseieu-vos. Difícilment trobarem un gran premi on passin tantes coses. On passem del blanc al negre amb tanta facilitat, de l'oh! a l'ah! amb tanta rapidesa. Ahir era el dia de Maverick, i hauria tocat parlar de com 16 anys poden donar per tant. Però varen tirar Márquez, i se'ns va encongir l'ànima. Moto 2 ho té això de les envestides, i estàvem avisats. Però quan toquen el nostre i ja no és el primer cop tot es veu més greu. Potser tocava parlar (més?) dels esverats i el reglament de Moto 2, però escoltant en Marc excusant Cluzel te n'adones de com n'és de relatiu tot plegat.

Ahir, definitivament, tocava parlar de com la pluja pot minimitzar les diferències i alterar els resultats d'una cursa. Ahir tocava recórrer al clàssic, però un inesperadament neguitós Valentino ens ho va espatllar. La pluja no va ser el seu aliat.